Allò que es recorda

Sovint es diu que tenir bona memòria és un avantatge competitiu, però també pot ser una maledicció. De fet, no triem què recordar i què oblidar: ens ve donat, i per tant ho hem d’acceptar tal com ve. El nostre cervell mateix fa la selecció, decideix què recordaràs i què desapareixerà d’aquell mapa ocult que és la teva vida. No hi pots fer gaire cosa… però alguna cosa sí. I és que, per conservar un record, disposem d’un mecanisme innat que ens ho permet fer —i a més és gratuït. Es diu amabilitat.

Si vols que et recordin, comença per aquí. No existeix cap superheroi capaç de recordar fil per randa l’últim pla estratègic de 87 diapositives. Aquell missatge que vas enviar al teu equip dient “molt bona feina, equip” (amb un grapat d’emoticones ridículs al costat), va durar dos minuts a la safata d’entrada i tothom el va oblidar de seguida; i (això potser fa mal, ja ho sé), ningú va obrir el PDF adjunt. Volies ser recordat, però no era aquesta la manera.

En canvi, tots recordem alguna trucada. Aquella en què gairebé no et sortia la veu però vas trucar al teu cap dient que no podies anar a treballar, que estaves fet pols, i recordes que et va respondre “no et preocupis, si us plau, i cuida’t”. Va ser un missatge de quatre segons, però vas notar de seguida que no ho deia per protocol, que li sortia de dins. Aquí ho tens. I també recordes aquell cop que vas ficar la pota fins al fons, i no vas rebre una bronca freda, sinó que un company et va dir que això ens pot passar a tots. Aquí ho tens de nou: això no s’oblida fàcilment.

Amabilitat, sinceritat, empatia, ser agradable, ser humà… digues-li com vulguis. No surt als gràfics de rendiment trimestrals, no es mesura en OKR ni en avaluacions 360, és cert, però hi és —i quan no hi és, es nota. La intuïció ens diu que la tendresa és un valor important en les relacions humanes, i molts estudis ho confirmen. Entre molts altres, Harvard i l’IESE han investigat el pes de l’empatia en les cultures corporatives i coincideixen a destacar-ne l’impacte positiu.

Aquests són alguns dels resultats publicats per HRIder i la U.S. Chamber of Commerce Foundation: en entorns on es promou l’amabilitat, l’energia col·lectiva augmenta un 26% (mesurat en el grau d’implicació en els projectes), el compromís amb els resultats creix un 44% i la motivació per aprendre, al voltant d’un 30%. En canvi, en ambients tòxics o neutres, dues de cada tres persones perden rendiment, i en la meitat dels casos això es reflecteix en la qualitat de la feina.

En entorns on es promou l’amabilitat, l’energia col·lectiva augmenta un 26%, el compromís amb els resultats un 44% i la motivació per aprendre un 30%

“Ser agradable” no és una feblesa, és un superpoder. Potser no és una paraula habitual al llenguatge professional, però hauria de ser-ho. Perquè és rendible, millora la productivitat, redueix la rotació de personal i és un ingredient essencial per a la innovació. Adonar-nos que és responsabilitat nostra suavitzar aquell ambient tallant com un ganivet és rendible.

Les organitzacions i empreses no són més que equips temporals formats per persones, i per tant depenen de fenòmens que passen dins nostre. Les paraules amables i els comportaments empàtics alliberen serotonina, dopamina i endorfines, i generen benestar, gairebé sense adonar-nos-en. Això no surt als pressupostos ni als balanços de resultats, però té conseqüències. És química, és cultura… i és memòria, perquè és això, en essència, el que recordarem.

No es tracta d’instaurar una hora de les abraçades a l’oficina ni d’enganxar frases inspiradores als lavabos perquè aprenguem a somriure davant del mirall mentre ens rentem les mans. Parlem de lideratge real, de donar importància a les persones i a les relacions entre elles, no només amb paraules sinó també amb fets. De reivindicar l’escolta i la coherència, però sobretot de viure aquests valors. En aquests entorns es pot dir “perdó” o “no puc” sense por, i sabent que el silenci pot ser un reflex de la por, s’anima a parlar. Els conflictes es resolen des de la voluntat d’entendre, no des del càstig.

No ens deixem encegar per la paraula “líder”: tots tenim algun paper en la creació d’aquestes cultures. Pensa, per exemple, fins a quin punt t’importa que els teus companys estiguin bé, o com ajudaràs aquell nou company que encara només té un currículum imprès. Pregunta’t què faràs perquè no ens calgui dur armadura.

"No pots triar què recordaran de tu, però sí com vols que et recordin"

El teu càrrec l’oblidaran, però potser algú recordarà la persona que hi havia al darrere: algú útil, fins i tot entranyable. Pots triar ser l’arc de Sant Martí al cel d’algú, com deia la gran Maya Angelou. No pots triar què recordaran, però sí com vols que et recordin. Això sí que està a les teves mans.