Anthropic 451

Fa quinze dies, als passadissos de la Universitat de Barcelona (UB), el meu company de màster, Marçal Font, m'explicava alguna cosa que semblava l’inici d'una novel·la de Dan Brown. El Marçal és llicenciat en Teoria de la Literatura i Literatura Comparada per la UB, ha fet postgraus sobre manuscrits medievals al CSIC de Madrid, regenta la llibreria de vell Fènix de Badalona, és vocal del Gremi de Llibreters de Vell i ensenya Literatura Comparada a la mateixa universitat on érem. Un home que s'estima els llibres amb el fetitxisme del bibliòfil i alhora amb l’estima del venedor.

M'explicava, entre fascinat i inquiet, que ell i col·legues seus alemanys feia setmanes que seguien una colla de patrons de compres anòmales des dels EUA. Per exemple: bots que compren assajos descatalogats; llibres d'història local en català; que paguen enviaments transatlàntics que tripliquen el valor del llibre; que ignoren les primeres edicions cares; que se centren en textos acadèmics dels setanta i vuitanta; que busquen tiratges de menys de 1.000 exemplars. Que al principi li semblava una estafa, però que ho havia comprovat i tot era legal. La seva hipòtesi era que els llibres eren per alimentar els models d'una gran empresa d’IA i que ell i els seus col·legues ho estaven investigant.

Si vols saber-ne més

 

   

Josep M. Ganyet-Els Levi Strauss de la IA

No era la primera vegada que el Marçal investigava alguna cosa. Ja el 2022 havia trobat, entre els papers d'un edifici de Sant Feliu de Guíxols, el diari d'un soldat de la Wehrmacht que als anys cinquanta havia tornat a la Costa Brava reconvertit en geòleg per fer prospeccions d’urani per a Franco. Definitivament el Marçal és el Langdon català. 

Tot això ho explica el seu amic Xavi Vinaixa, expert en IA (exempció de responsabilitat: i soci meu a Sørensen AI) en un post intitulat L’espoli silenciós el dilluns 18 de maig al seu Substack. 

De recuperar a compilar

L’endemà, 19 de maig, Google va anunciar al Google I/O la transformació més gran de la seva cerca en 25 anys: la mort oficial dels “deu enllaços blaus”. En fer una cerca a Google, en lloc d'una llista de fonts, el cercador enviarà agents d'informació a buscar, sintetitzar i presentar el coneixement directament. No ens hauria de venir de nou: les AI Overviews, la capseta que Google ens mostra a la part superior de la pàgina i que ja respon a la pregunta sense necessitat d’anar a la font, ja arriben a 2.500 milions d'usuaris mensuals. El mode conversacional —un xatbot—, a 1.000 milions. Xifres que no paren d’augmentar en la mateixa mesura que el trànsit als webs dels creadors d’informació disminueix.

La setmana abans, Andrej Karpathy —cofundador d'OpenAI, exdirector d'IA de Tesla— havia compartit a GitHub una idea aparentment molt senzilla, però molt potent: en lloc de fer servir la IA per recuperar informació, on el model redescobreix el coneixement des de zero a cada cicle de consulta i generació, fer servir la IA per compilar-la —en el sentit biblioteconòmic i en el de programació— de manera persistent. Li llences articles, notes, PDF, lectures desordenades, fotos, notes a mà… i la IA no els indexa per recuperar-los: els llegeix, els sintetitza, crea pàgines interrelacionades, actualitza creus de referència i manté un wiki personal viu i acumulatiu que cada dia sap més coses. Una versió domèstica del que Google va presentar dimarts.

Fa menys d'una setmana que ho faig servir i m’ha canviat la vida: he canviat com guardo informació, com hi accedeixo, com descobreixo fonts i com aprenc. Ja no classifico informació: que treballi Claude. El mètode és aplicable a la recerca acadèmica, a la gestió d'una empresa, a qualsevol projecte artístic o a estudiar per la selectivitat; arreu on necessitem acumular coneixement (arreu) i que calgui que estigui interconnectat.

"He canviat com guardo informació, com hi accedeixo, com descobreixo fonts i com aprenc. Ja no classifico informació: que treballi Claude"

De recuperar informació a compilar-la. A Google i a casa.

La idea pot semblar molt nova, però té més de 80 anys. Vannevar Bush la va imaginar el 1945 en un article de referència de The Atlantic, As We May Think: el Memex, una màquina personal de coneixement associatiu on l'usuari construïa i navegava xarxes de connexions entre documents. Aquella visió va inspirar Ted Nelson, que als anys seixanta va encunyar el terme hipertext i va somniar un sistema universal de documents interconnectats, el seu inacabat Project Xanadu. Tim Berners-Lee ho va fer real el 1991 amb la World Wide Web. Google va indexar-la i va posar-la al nostre abast amb una capsa de text i deu enllaços blaus que ara enterrarà.

Els altres papers de Panamà

Però d'on treuen les dades ChatGPT, Claude, Gemini (la IA de Google) perquè faci tan bé la feina bruta per nosaltres? Quin és el material que fa que la IA generativa ens sigui útil, més enllà d’autocompletar text en forma de pregunta-resposta en un xatbot?

La resposta és en un document intern d'Anthropic —l'empresa creadora de Claude—, desclassificat en un procés judicial i publicat pel Washington Post el gener de 2026. No hi ha pèrdua. Una cita literal del document intern diu: “Project Panama és el nostre esforç per escanejar, destruint-los, tots els llibres del món”.

"Anthropic va contractar Tom Turvey per comprar llibres de vell en massa, amputar-ne el llom amb una màquina de tall hidràulica, escanejar les pàgines a alta velocitat i enviar el paper a la trituradora"

El mecanisme, documentat en 4.000 pàgines de documents judicials, és senzill i brutal en el sentit literal del terme. Anthropic va contractar Tom Turvey —l'executiu que havia creat Google Books— per comprar llibres de vell en massa, amputar-ne el llom amb una màquina de tall hidràulica, escanejar les pàgines a alta velocitat i enviar el paper a la trituradora. Fins a dos milions de llibres. Desenes de milions de dòlars. El jutge ho va declarar ús raonable —la doctrina del dret nord-americà que permet usar material protegit per copyright sense permís ni pagament si la nova obra és transformativa. És a dir, si no reprodueix l'original, sinó que en crea quelcom de nou. Vist així, la crema de la Biblioteca d'Alexandria també va ser transformativa.

'Fahrenheit 451' 2026

Al final de la novel·la de Ray Bradbury, els supervivents d’aquella societat que crema llibres es refugien al bosc memoritzant-los. Cada persona, un llibre. Cada persona és un llibre.

Els que fem servir el mètode de l’Andrej Karpathy per a estructurar el nostre coneixement som una mica aquests anònims lectors de llibres del final la novel·la. Construïm wikis al nostre ordinador —no al núvol— amb Claude com a bibliotecari, compilant i interconnectant el coneixement que anem llegint. La nostra memòria personal, persistent, acumulativa i privada. I el Claude ens ho classifica tot automàticament.

La paradoxa, i el gran —un altre— dilema ètic, és que Claude va ser i és entrenat triturant els fons de les biblioteques, les que com a amants del coneixement i fetitxistes dels llibres estimem.

"La paradoxa, i el gran —un altre— dilema ètic, és que Claude va ser i és entrenat triturant els fons de les biblioteques, les que com a amants del coneixement i fetitxistes dels llibres estimem"

Quan li preguntem sobre un assaig català dels anys vuitanta publicat en un tiratge de 500 exemplars, potser sabrà la resposta perquè potser haurà ingerit un llibre del Marçal. Però el llibre ja no existirà: haurà passat de la prestatgeria de la Fènix de Badalona a l'interior d'un model propietari, sense permís, sense compensació i sense paper.

En un altre document intern desclassificat que el Washington Post també va publicar, responsables d’Anthropic diuen: “No volem que se sàpiga que estem treballant en això”. 

I això que Anthropic són els bons: els que han publicat guies de valors, que han creat la IA Constitucional, que es preocupen per l'ètica i els que han plantat cara a Trump quan ha volgut utilitzar Claude per vigilar ciutadans i seleccionar objectius a l'Iran.

Imagineu-vos els dolents.