L’autocensura digital: quan callar és regalar el micròfon

Diuen que les xarxes socials són un reflex de la societat. Si és així, aleshores la societat té un mirall amb pols i ditades.

Escoltava l’altre dia a Ramon Besa, premi del Col·legi de Periodistes 2025, a RAC1 sobre l’ofici de periodista. Reivindicava poder informar en un moment marcat per les xarxes socials, la polarització, i les noves maneres de comunicar. Una reflexió necessària, sobretot ara que la informació circula més per fils de 280 caràcters i en reels d’Instagram i TikTok, i on les pàgines dels diaris estan perdent influència.

Si vols saber-ne més

 

   

Gina Tost-Internet, aquest lloc ex-meravellós

En aquest context, hi ha polítics (i no només) que van decidir abandonar Twitter (el que ara anomenem X perquè un ego molt gros tenia un domini a la butxaca) perquè, deien, hi havia censura. Paradoxalment, aquesta retirada va tenir un efecte col·lateral: quan no hi som, la conversa la lideren els que sí que hi són. I no sempre són els més assenyats. És com deixar un debat de bar en mans dels que criden més: ningú t’interromp, sí, però el relat se l’emporten ells.

"Quan no hi som, la conversa la lideren els que sí que hi són. I no sempre són els més assenyats"

I aquí és on entra l’autocensura digital. No parlo de la censura algorítmica, que també existeix i és fortíssima, sinó de la por de dir res per no ser malinterpretats, cancel·lats o, senzillament, invisibles davant la tirania de l’algoritme. Quan ens autoimposem silenci, el que fem és regalar espai als que no tenen cap problema a intoxicar la conversa.

Ja va passar quan el SEO se’l van emportar aquells titulars pesca-clics i no els que despertaven la reflexió: “No te vas a creer lo que pasó después” o “10 secretos que tu médico no quiere que sepas”. Mira, no ho sé, però no m’importa. La perversió d’aquest sistema ens ha portat aquí. I confesso que hi vaig caure perquè el mercat t’arrossegava cap allà.

La bona notícia? Encara hi ha gent interessant que resisteix: periodistes, acadèmics, creadors, activistes… que parlen, que incomoden i que no es deixen esclavitzar per l’algoritme. Ells són els que mantenen un mínim d’oxigen dins aquest ecosistema que, d’altra manera, seria un camp de mines de mems, pornografia, i fake news.

Potser la pregunta no és si hem de marxar o quedar-nos, sinó com volem ser-hi: amb veu pròpia, encara que sigui fluixeta, o amb silenci còmode que només reforça els crits dels altres.

"Potser la pregunta no és si hem de marxar o quedar-nos, sinó com volem ser-hi"

Per això no marxo de Twitter, ja ho vaig dir. M’hi nego.

Al final, les xarxes són una plaça pública digital. Si decideixes no sortir-hi perquè fa soroll, no elimines el soroll: el multipliques. I si no hi ha músics, els únics que se sentiran seran els tambors de la guerra dels de sempre.