Internet, aquest lloc ex-meravellós

Quan vas a una biblioteca no et demanen una prova d’ADN, ni qui són els teus amics, ni què has pres per a esmorzar abans per saber quins llibres recomanar-te. Entres, remenes, llegeixes. Pots parlar amb la bibliotecària per saber les seves recomanacions segons el teu perfil… I si no t’agrada cap llibre, te’n vas. Punt. A internet, la biblioteca és oberta, però a canvi de marcar els teus passos amb un sensor connectat a Google, una càmera a la retina per saber què has vist patrocinada per Meta i un anunci de Grok a cada paràgraf.

Quan Tim Berners-Lee va imaginar la World Wide Web, ho va fer amb una visió gairebé utòpica: un espai obert, interconnectat, universal, on qualsevol persona pogués accedir lliurement a la informació. La seva idea no era pas que per llegir un article haguessis d’acceptar un pop-up que deia que una web fa servir cookies, haver de pagar per refusar-les o cedir el teu historial perquè ho sàpiguen tot de tu.

Ara, cada clic és un acte de fe. Entres en una web i el primer que reps no és la informació que busques, sinó un xantatge en pantalla completa: “Vols continuar sense publicitat personalitzada? Sí? Cap problema. Paga o plora.”

Si vols saber-ne més

 

   

Gina Tost-Crònica sentimental d’una generació pixelada

Aquesta setmana, si entres a Instagram, és exactament el que està passant a Meta: si vols fer servir Instagram sense que escorcollin la teva vida digital, et demanen 10 euros mensuals. Però això no et garanteix ni privacitat real ni neutralitat informativa. Només t’allibera (parcialment i sempre sota sospita) del seu model d’espionatge comercial.

No és privacitat. És una tarifa d'accés al dret a no ser vigilat.

El capitalisme de vigilància ha passat de ser invisible a anar a cara descoberta, ja no se n’amaguen. Ara t’ho posen per escrit en negreta. 

Tots aquests pop-ups de cookies que reclamen passar per caixa no són eines de transparència, són safates de submissió legalitzada: o acceptes o pagues. I això, legalment, s’empara sota el principi del “consentiment lliure”. Però quina llibertat hi ha quan l’alternativa a ser espiat és pagar per llegir una part d’informació?

Entenc que darrere hi ha uns models de negoci, uns periodistes, fotògrafs i dissenyadors que han de cobrar a final de mes, i un sistema que ha pervertit un espai que proposava ser lliure i que ha caigut al parany capitalista.

"Tots aquests pop-ups de cookies que reclamen passar per caixa no són eines de transparència, són safates de submissió legalitzada: o acceptes o pagues"

Perdoneu-me avui, estimats lectors del VIA Empresa, però estic especialment catastrofista. Deu ser la calor. L’Internet que ens van prometre era universal, col·laborativa, i lliure. La que tenim avui és una suma d’unes voluntats cobdicioses, monolítiques, i pesades, que decideixen què veus i què no segons el que rendeixi més beneficis per ells.

Mentrestant, la visió dels pares d’Internet Tim Berners-Lee, Radia Perlman, o Vinton Cerf s’esvaeix entre operacions opaques, gegants tecnològics omnipotents i governs que miren cap a una altra banda mentre la infraestructura bàsica del coneixement humà es privatitza discretament.

Tots aquests pops-ups de cookies que reclamen passar per caixa no són eines de transparència, són safates de submissió legalitzada: o acceptes o pagues. I això, legalment, s’empara sota el principi del “consentiment lliure”. Però quina llibertat hi ha quan l’alternativa a ser espiat és pagar per llegir una part d’informació?

Recordo fer un vídeo, fa molts i molts anys (onze, concretament) on parlava del que era la neutralitat de la xarxa i com algunes polítiques d’algunes operadores de telefonia se l’estaven passant per on no toca mai el sol. 

Ens estem acostumant tant a pagar per no ser molestats, i normalitzem tant que la connexió “faci el ximple” si visitem llocs que no els fa molta gràcia, que potser el pròxim pas serà pagar per poder pensar en silenci. I potser algun dia, quan expliquem als nostres fills què era Internet, els ho resumirem així:

 “Era un lloc meravellós on podies aprendre qualsevol cosa, conèixer a molta gent, descobrir mons llunyans. Una biblioteca infinita. Fins que un dia la publicitat i cinc senyors van decidir que ja n’hi havia prou”.

Tim Berners-Lee, que és un científic amb un pou de saviesa interior infinit, té algunes frases memorables. Us en deixo una abans d’acabar.

“Tu afectes el món segons com navegues”.