Quan vas a una biblioteca no et demanen una prova d’ADN, ni qui són els teus amics, ni què has pres per a esmorzar abans per saber quins llibres recomanar-te. Entres, remenes, llegeixes. Pots parlar amb la bibliotecària per saber les seves recomanacions segons el teu perfil… I si no t’agrada cap llibre, te’n vas. Punt. A internet, la biblioteca és oberta, però a canvi de marcar els teus passos amb un sensor connectat a Google, una càmera a la retina per saber què has vist patrocinada per Meta i un anunci de Grok a cada paràgraf.
Quan Tim Berners-Lee va imaginar la World Wide Web, ho va fer amb una visió gairebé utòpica: un espai obert, interconnectat, universal, on qualsevol persona pogués accedir lliurement a la informació. La seva idea no era pas que per llegir un article haguessis d’acceptar un pop-up que deia que una web fa servir cookies, haver de pagar per refusar-les o cedir el teu historial perquè ho sàpiguen tot de tu.
Ara, cada clic és un acte de fe. Entres en una web i el primer que reps no és la informació que busques, sinó un xantatge en pantalla completa: “Vols continuar sense publicitat personalitzada? Sí? Cap problema. Paga o plora.”
Aquesta setmana, si entres a Instagram, és exactament el que està passant a Meta: si vols fer servir Instagram sense que escorcollin la teva vida digital, et demanen 10 euros mensuals. Però això no et garanteix ni privacitat real ni neutralitat informativa. Només t’allibera (parcialment i sempre sota sospita) del seu model d’espionatge comercial.
No és privacitat. És una tarifa d'accés al dret a no ser vigilat.
El capitalisme de vigilància ha passat de ser invisible a anar a cara descoberta, ja no se n’amaguen. Ara t’ho posen per escrit en negreta.
Tots aquests pop-ups de cookies que reclamen passar per caixa no són eines de transparència, són safates de submissió legalitzada: o acceptes o pagues. I això, legalment, s’empara sota el principi del “consentiment lliure”. Però quina llibertat hi ha quan l’alternativa a ser espiat és pagar per llegir una part d’informació?
Entenc que darrere hi ha uns models de negoci, uns periodistes, fotògrafs i dissenyadors que han de cobrar a final de mes, i un sistema que ha pervertit un espai que proposava ser lliure i que ha caigut al parany capitalista.
"Tots aquests pop-ups de cookies que reclamen passar per caixa no són eines de transparència, són safates de submissió legalitzada: o acceptes o pagues"
Perdoneu-me avui, estimats lectors del VIA Empresa, però estic especialment catastrofista. Deu ser la calor. L’Internet que ens van prometre era universal, col·laborativa, i lliure. La que tenim avui és una suma d’unes voluntats cobdicioses, monolítiques, i pesades, que decideixen què veus i què no segons el que rendeixi més beneficis per ells.
Mentrestant, la visió dels pares d’Internet Tim Berners-Lee, Radia Perlman, o Vinton Cerf s’esvaeix entre operacions opaques, gegants tecnològics omnipotents i governs que miren cap a una altra banda mentre la infraestructura bàsica del coneixement humà es privatitza discretament.
Tots aquests pops-ups de cookies que reclamen passar per caixa no són eines de transparència, són safates de submissió legalitzada: o acceptes o pagues. I això, legalment, s’empara sota el principi del “consentiment lliure”. Però quina llibertat hi ha quan l’alternativa a ser espiat és pagar per llegir una part d’informació?
Recordo fer un vídeo, fa molts i molts anys (onze, concretament) on parlava del que era la neutralitat de la xarxa i com algunes polítiques d’algunes operadores de telefonia se l’estaven passant per on no toca mai el sol.
Ens estem acostumant tant a pagar per no ser molestats, i normalitzem tant que la connexió “faci el ximple” si visitem llocs que no els fa molta gràcia, que potser el pròxim pas serà pagar per poder pensar en silenci. I potser algun dia, quan expliquem als nostres fills què era Internet, els ho resumirem així:
“Era un lloc meravellós on podies aprendre qualsevol cosa, conèixer a molta gent, descobrir mons llunyans. Una biblioteca infinita. Fins que un dia la publicitat i cinc senyors van decidir que ja n’hi havia prou”.
Tim Berners-Lee, que és un científic amb un pou de saviesa interior infinit, té algunes frases memorables. Us en deixo una abans d’acabar.
“Tu afectes el món segons com navegues”.
Afegir VIA Empresa com a font preferida de Google de forma gratuïta
Estigues informat amb les últimes notícies d'actualitat