Bad Bunny: l’escenari és el món

Feia mesos que se’n parlava, setmanes que s’especulava amb el repertori, amb la posada en escena, amb el vestuari: tothom esperava el concert de Bad Bunny. Un cop a l’escenari, i davant d’una audiència més pendent del mòbil que de l’actuació, el reggaetoner porto-riqueny llença el seu missatge al món:

“Vamos a seguir dándole la vuelta al mundo, y yo lo único que quiero es que cuando estos videos se suban, la gente de otras ciudades, de otros países, de otros pueblos puedan ver cómo es la gente mía de Lleida y cómo nos la pasamos esta noche en Lleida. ¡La gente de Lleida tiene que representar para que todo el mundo vea a los mejores fanáticos del mundo haciendo una bulla!”

Som al novembre del 2018, a Lleida, a la discoteca Biloba. L’audiència són unes 150 persones i l’entrada costa 25 euros.

El 2018, Bad Bunny encara no té discos publicats, ni rècords de streaming, i ni molt menys omple estadis. Té un compte de SoundCloud on puja tot el que fa. Però malgrat cantar per 150 lleidatans —ell i un DJ amb la música enllaunada—, és conscient que l’actuació no és només pel públic que hi ha a la sala. Un públic amb mòbils no és una audiència, és part de l’actuació: Bad Bunny sap que l’escenari és tota la sala i l'audiència tot el món.

El seu missatge no enganya. Quan demana a la gent que “representi” (una mala traducció del represent anglès, venir en representació d’algú) ho fa amb el sentit de representació d’un d’espectacle. L’spanglish ja té aquestes coses. És obvi que la representació col·lectiva no és pels que són a la sala, sinó per als que ho veuran després, en altres ciutats, en altres països, en altres pantalles… en una altra dècada. Entén, ja llavors, millor que cap altre artista, que malgrat ell estigui actuant en aquell moment a Lleida, el concert de veritat començarà quan els seus fans pugin els vídeos a les xarxes. Els estudis de Comunicació Audiovisual que no va acabar, mentre treballava en un supermercat a Puerto Rico, li van anar bé.

"L'actuació de Bad Bunny diumenge passat no és més un Lleida amb més càmeres, més pressupost i més risc"

Aquella actuació a Lleida explica tot el que vindrà en els vuit anys següents: cap de cartell del Sónar, Saturday Night Live, els estadis, els Grammys i la Super Bowl davant de més de 135 milions d’espectadors. I encara més: la transformació del reguetoner Bad Bunny a la icona cultural i política global Benito Antonio Martínez Ocasio.

La seva actuació diumenge passat no és més un Lleida amb més càmeres, més pressupost i més risc.

Bad Bunny va començar a donar pistes que era alguna cosa més que un pinxo de barri quan l'any 2019 puja a l’escenari del Sónar de Barcelona com a cap de cartell. No és un detall menor. El Sónar no és (era?) només un festival: és un segell de legitimitat cultural, un espai on l’electrònica, l’experimentació i la tecnologia decideixen qui forma part del relat. Portar-hi un artista associat —encara— al reggaeton comercial no és una concessió a la plebs; és una declaració que allò popular ha canviat de lloc. Bad Bunny entra per primer cop al circuit cultural “seriós” europeu.

L’altre punt d’inflexió és la combinació de mitjans socials amb mitjans tradicionals, çò és, amb la televisió. L'octubre del 2021 Bad Bunny protagonitza un esquetx al mític programa de Saturday Night Live, una mena de Polònia d'allà, per on des de l’any 1975 hi han passat monstres com John Belushi, Dan Aykroid, Chevy Chase o Steve Martin. És un esquetx on Bad Bunny fa de tieta porto-riquenya i Pedro Pascal de mare, en una família latina hiperbòlica, protectora i excessiva. L’escena és alhora càustica i quirúrgica: Bad Bunny ocupa el prime time  amb un missatge de crítica al racisme nord-americà envers els latinos (el nebot latino es presenta a casa amb una xicota rossa i blanca a qui mare i tieta aboquen tots els prejudicis). Un cop més, Bad Bunny representa en els dos sentits del terme; representa una tieta latina que representa tota una comunitat que ha hagut de sentir tots aquells prejudicis. L’esquetx és tan intel·ligent que es blinda a la crítica.

"Bad Bunny arriba a la Super Bowl com algú que sap com convertir cada aparició en un acte cultural, polític i social; algú que ha hackejat el sistema"

Bad Bunny és cada cop més Benito Antonio Martínez Ocasio, no perquè abandoni el Bad Bunny del reggaeton, sinó perquè el transcendeix. Ja no és només un artista que acumula reproduccions, sinó algú que ocupa espais culturals simbòlics: festivals, televisió, cerimònies de premis, i finalment el centre absolut del sistema mediàtic global. Arriba a la Super Bowl, no com una excepció llatina com van ser Gloria Estefan o Jennifer Lopez, o sigui, per ser latino, sinó per ser qui és. Hi arriba com algú que sap com convertir cada aparició en un acte cultural, polític i social; algú que ha hackejat el sistema.

I ho fa des del centre mateix de les plataformes que, durant l’última dècada, han estat instrumentalitzades pel populisme reaccionari. Trump, el moviment MAGA i tots els reaccionaris del món van entendre abans que ningú que el poder ja no passava pel debat, sinó per omplir les línies de temps de les xarxes de caos; no cal tenir raó, cal visibilitat; no per convèncer, sinó per saturar. Amb l’ajuda —voluntària o negligent— de les grans plataformes de Silicon Valley (algú ha dit scroll infinit?), van hackejar l’ecosistema mediàtic —i amb ell la nostra atenció—, de forma que el van convertir en una màquina de polarització contínua. El conflicte genera clics, els clics generen interaccions, i les interaccions poder.

Bad Bunny juga exactament en el mateix terreny, però amb una estratègia inversa. No entra en la batalla del discurs; la tapa. No respon a l’odi amb indignació; el desplaça amb contingut prèmium. I ho fa en positiu, no a la contra: liderant els rànquings globals d’streaming, guanyant Grammys, actuant a la Super Bowl, lluny d’omplir la xarxa d’odi generat amb IA. En un ecosistema on la política s’ha convertit en espectacle, ell converteix l’espectacle en una forma de política, cultural, no reactiva, afirmativa. Els uns necessiten el conflicte per existir, l’altre només necessita continuar amb la festa.

"Bad Bunny és cada cop més Benito Antonio Martínez Ocasio, no perquè abandoni el Bad Bunny del 'reggaeton', sinó perquè el transcendeix"

Bad Bunny demostra que es poden fer servir els mateixos mòbils, les mateixes plataformes, els mateixos algoritmes i el mateix ecosistema mediàtic que ha amplificat el populisme reaccionari per combatre’l. No com a resposta, sinó com a substitució. Potser per això incomoda tant a la ultradreta. Perquè no juga al joc de la indignació ni al de la puresa ideològica: juga al joc de la centralitat cultural (mainstream, pels moderns). I un cop la tens, no cal aixecar massa la veu, n’hi ha prou amb seguir sonant.

Lleida no era una anècdota sinó que era un assaig. No del que havia de passar, sinó de com havia de passar, d’entendre que el poder no el té qui crida més fort, sinó qui sap on mirarà tothom a continuació. La resta —festivals, televisió, premis, estadis— són iteracions del mateix amb cada vegada l’escenari més gran.

A Lleida, el 2018, per 25 euros, vam veure el futur.