El català no té futur

Menjar cinc peces de fruita i verdura al dia, dormir vuit hores, beure aigua mentre tinguis set, deixar el sucre… Sabem què hem de fer, tenim la informació, però per mandra o mals hàbits, no ens hi acabem de posar. I amb el català ens està passant el mateix.

Fa anys que a Catalunya tenim la tendència a abordar el debat de la llengua des de l’educació o la política. És lògic, però potser hem de començar a parlar dels bons hàbits.

El futur del català no només es decidirà a les aules, ni als videojocs, ni a TikTok, sinó en tot i res a la vegada.

Fa uns dies, parlant amb altres famílies, va sortir una conversa molt interessant sobre el català, el castellà i l'anglès. Vivim en un país extraordinàriament ric des del punt de vista lingüístic. La majoria dels infants creixen exposats a més d'una llengua, i això és una fortalesa enorme. Però també és una realitat que ens obliga a entendre que una llengua no es manté viva perquè la gent la conegui, sinó perquè és útil i la gent la fa servir. Punt. No hi ha més. Jo puc saber klingon, però si no és útil per treballar i jugar amb els meus amics, és una línia més d’un CV, una curiositat que faig servir per aixecar uns riures fent unes cerveses.

"El futur del català no només es decidirà a les aules, ni als videojocs, ni a TikTok, sinó en tot i res a la vegada"

Les dades són prou conegudes (i alarmants) per tots. La gran majoria de la població catalana entén el català i deu milions de persones diuen que el saben parlar. El problema és l'ús, no pas el coneixement. La diferència entre estar apuntat a un gimnàs i anar-hi.

Una llengua que només serveix per passar de curs, o per parlar amb els avis, és una llengua que acaba confinada als marges de la vida quotidiana. Però… les llengües no competeixen per ser apreses, competeixen per ser útils!

Si un infant estudia en català, però mira els dibuixos en castellà, juga en castellà al pati, mira YouTube en castellà i es relaciona digitalment en castellà, el missatge que rep és que el català és la llengua de les obligacions, i el castellà, la llengua de les possibilitats.

I no parlo només dels nens, també dels adults.

Quan un adult catalanoparlant té el mòbil configurat en castellà, el sistema de navegació del cotxe en castellà, a la feina només parla en castellà, i li parla a ChatGPT en castellà, aquesta persona té dues llengües: la pròpia, i la digital, la de les possibilitats.

I això és especialment important perquè els hàbits lingüístics es construeixen durant els moments de llibertat, i no només quan ens obliguen a parlar-la. Quan triem espontàniament.

"Em preocupa menys la llengua de l'examen que la del grup de WhatsApp. Menys la de l'aula que la del canal de Discord"

Per això em preocupa menys quina llengua utilitzen els nens per fer els deures (que també, però passa a segon pla) que quina llengua utilitzen quan juguen. Em preocupa menys la llengua de l'examen que la del grup de WhatsApp. Menys la de l'aula que la del canal de Discord.

I ara hi hem d'afegir una nova capa: la intel·ligència artificial.

Durant molts anys tot el que teníem de tecnologia era en anglès o castellà. Vam assumir que era el més normal del món. Era el que hi havia i no teníem alternatives. Ens vam acostumar a  Archivo / Cargar / Exit. Quan va arribar el català al software, la paraula programari ens sonava artificial. Una diglòssia de manual. Però moltes empreses ja han fet el pas i ja incorporen el català. El problema? Que quan configurem els dispositius, com que l'“espanyol” surt per sobre del català, doncs tirem amb el que ja sabem. I sembla que ja ens està bé.

A ChatGPT, quants de vosaltres li parleu en castellà? En català és exactament igual de bo o de dolent que en castellà, eh? Però a molta gent ja li està bé. Diu que s’hi han acostumat. Doncs desacostumeu-vos-hi! Feu l’hàbit.

Ho he vist amb sèries en els canals digitals com Amazon Prime, HBO, Netflix o Apple TV. Com que la llengua que ens dona d’inici és el castellà o l’anglès, ja no busquem si l’han doblada al català.

Tornant a les famílies de l’escola dels meus fills, quan els deia que nosaltres miràvem dibuixos en català, em contestaven: “És que no mirem la tele, només apps”. I jo igual. Però les apps amb pel·lis i sèries també hi són, en català. El Super3 també és una app i és 100% en català i sense anuncis. Vull dir, potser és desconeixement?

Quan era a Govern em reunia amb empreses tecnològiques i, amb les dades a la mà, em deien que no l’incorporaven perquè els sistemes des d’on accedien els usuaris estaven en castellà i molt pocs en català, i que, per tant, entenien que a escala de negoci ja els estava bé. Per què fer l’esforç si als catalans ja ens està bé?

Potser soc jo, que a mi no m’està bé. Que intento explicar als meus fills que la seva llengua, la que parlem a casa, és també bona per jugar i mirar la tele. Que no és només la llengua de l’escola i de casa. Que forma part de com senten, del que viuen, de la seva cultura.

"Cada vegada que ometem el català davant d'una eina tecnològica, reforcem una idea que arrosseguem des de fa dècades: que el català és una llengua vàlida per a unes coses i prescindible per a unes altres"

Cada vegada que ometem el català davant d'una eina tecnològica estem reforçant una idea que arrosseguem des de fa dècades: que el català és una llengua vàlida per a unes coses i prescindible per a unes altres. Les llengües no funcionen així. Una llengua és útil quan és útil per a tot, i si avui no ho és, hem de lluitar per fer-la útil. Per treballar i per jugar. Per estudiar i per lligar. Per discutir de política i per demanar una pizza. Per escriure poesia i per parlar amb una màquina. Per parlar amb el metge i per fer un cafè. Per parlar d’economia i per follar-se algú.

Potser penseu que soc una exagerada, i que parlar amb la IA en català no ens canviarà el futur de la llengua. És cert, configurar un mòbil o parlar amb una IA en català no el canviarà, però milions de mòbils i converses sí.

Les llengües no desapareixen d'un dia per l'altre. No acostumen a morir per un únic atac frontal, són petites erosions del dia a dia en què van perdent espais. Fins que arriba un moment en què continuen existint, però han deixat de ser útils i necessàries.

"Les llengües no desapareixen d'un dia per l'altre. No acostumen a morir per un únic atac frontal, són petites erosions del dia a dia en què van perdent espais"

I aquí apareix el que considero el problema més preocupant: la indiferència absoluta del meu entorn.

Persones joves, capaces, amb bones feines, cultes, preocupades per la criança dels seus fills, que ja els està bé. Estic espantada. No ho sé.

Catalunya ha sigut bilingüe durant generacions, i seria irresponsable que els nostres fills i filles només parlessin una llengua. A casa en parlem tres (quatre si jo estic amb el Duolingo d’italià). Em preocupa que cada vegada més gent consideri irrellevant la llengua que utilitza dins del seu cap. Que assumeixi que tant és una cosa com una altra. Que deixi de veure que cada elecció lingüística és també una decisió cultural, econòmica i social.

La llengua és molt més que comunicació. La llengua és política i infraestructura. La llengua ens defineix i ens forma. I les infraestructures només funcionen si es fan servir. Passa amb el transport públic. Passa amb les biblioteques. Passa amb els equipaments culturals, les escoles i els CAP. 

Si ens mirem les etiquetes dels productes per menjar més saludablement, i ens comprem un Garmin per fer esport i cuidar-nos, per què no mirem una mica més a què i com dediquem el temps?

"El futur del català no passa per la política. El futur del català passa pel que fem cada dia, un a un, tots nosaltres"

El futur del català no passa per la política. El futur del català passa pel que fem cada dia, un a un, tots nosaltres. Allò que practiquem cada dia acaba definint allò que som… també lingüísticament.