Catalunya: un país sense manual d’instruccions a Instagram i TikTok

Els estudis són clars: les marques amb personalitat definida generen més ingressos i aconsegueixen més fidelitat. Si això és cert per a un producte, també ho és per a una cultura. Qui triaria un producte sense ànima davant d’un altre amb identitat definida? Exactament el mateix passa amb els territoris: els que expliquen qui són connecten millor amb un turisme de qualitat.

Catalunya rep milions de visitants cada any, una xifra que ens situa al podi del turisme global, però que sovint ens deixa un regust amarg. Ens omplim la boca parlant de “turisme de qualitat”, però la realitat és que bona part dels nostres visitants marxen sense haver entès ni un borrall de qui som, què pensem o per què fem les coses com les fem. Ens hem convertit en un decorat magnífic on el figurant -el català- és gairebé invisible darrere d’un tòpic desdibuixat que no ens representa i ens difumina.

Si vols saber-ne més

 

   

Els quatre drenatges fiscals que pateix Catalunya

Mentre nosaltres continuem sense donar importància a aquest fet, països com el Japó han entès que la millor defensa és una bona pedagogia digital. El Japó no només ven sushi i temples; ven un manual d’instruccions sobre el seu país i la seva idiosincràsia. A través d’una legió d’influenciadors nadius i residents estrangers, el país nipó inunda les xarxes amb contingut que ensenya al turista des de com fer cua al metro fins a com donar les gràcies correctament. No és propaganda, és educació massiva aplicada al soft power per garantir convivència i respecte.

El fenomen japonès a Instagram o TikTok és fascinant: milers de vídeos expliquen la importància del silenci, el ritual de les reverències o la complexitat del sistema d’escriptura. El resultat? El turista que arriba a Tòquio, Kyoto, Nara o Osaka no ho fa per “consumir” la ciutat de manera extractiva, sinó per “integrar-se” en un codi cultural preestablert. L’influenciador actua com un filtre que civilitza la visita i prestigia la cultura local abans que el viatger hagi trepitjat el país.

"A Catalunya, la nostra presència a les xarxes és, massa sovint, reactiva o purament estètica"

Si busquem un mirall més proper, el cas d’Escòcia és paradigmàtic de com una nació dins d’un estat pot dominar el seu propi relat. A través de creadors de contingut que reivindiquen l’accent, el gaèlic i la història de les Highlands des d’una òptica pròpia, Escòcia s’ha desmarcat de la marca genèrica britànica. Han entès que si no s’expliquen ells, la seva identitat acaba segrestada per estereotips de Hollywood. Han convertit la seva singularitat política i cultural en un actiu de marca que atreu un visitant molt més conscient i respectuós.

I Catalunya? Aquí la nostra presència a les xarxes és, massa sovint, reactiva o purament estètica. Ens limitem a ensenyar la posta de sol a la Costa Brava o el perfil de la Sagrada Família, però dediquem poc esforç a explicar la nostra llengua, la catalanitat d'Antoni Gaudí o la diversitat de les nostres tradicions. El buit que deixem no queda buit: l’omplen algoritmes que venen “sangria i flamenc” o altres tòpics espanyolitzadors que poc tenen a veure amb la realitat nacional.

"Mentre un turista al Japó se sent avergonyit si no sap que està mal vist portar perfum fort en un restaurant de sushi, un turista a Barcelona sovint percep la ciutat com un parc d’atraccions sense regles ni ànima"

Imaginem el potencial d’una xarxa d’influenciadors catalans o residents enamorats del país explicant amb gràcia per què parlem català, què significa la cultura de l’esforç o com es balla una sardana sense caure en el folklore ranci. Creadores com la lauratoursbarcelona o la Júlia Riera (dailycatalan) demostren cada dia que es pot fer pedagogia cultural amb rigor i un estil proper i atractiu per a un públic internacional. Però el seu impacte, per molt valuós que sigui, és només la punta de l’iceberg: ens cal multiplicar aquesta presència per 100 si volem resultats tangibles aviat. Ensenyar al turista a dir “bon dia” o a entendre que a quarts d'una del matí és hora de fer el vermut i no de dinar, no és només cortesia: és prestigi i control del relat, i genera valor econòmic real.

El contrast és dolorós: mentre un turista al Japó se sent avergonyit si no sap que està mal vist portar perfum fort en un restaurant de sushi, un turista a Barcelona sovint percep la ciutat com un parc d’atraccions sense regles ni ànima. Ens falta aquesta pedagogia de la identitat que països i nacions com el Japó o Escòcia dominen magistralment. Ells han convertit la seva cultura en un privilegi que cal conèixer per gaudir; nosaltres, massa vegades, tractem la catalanitat com un obstacle que cal amagar per no molestar el client.

"El missatge per al sector turístic i les institucions és clar: qui no s’explica, no existeix; o pitjor, deixa que els altres l’inventin"

Aprendre d’aquests models significa entendre que la sobirania també es juga a Instagram i TikTok. Si volem un turisme que ens respecti, primer ens hem de fer respectar explicant-nos. Això implica passar del màrqueting de destinació al màrqueting de la idiosincràsia. Cal que els nostres creadors de contingut s’aliïn amb una estratègia de país per desmuntar prejudicis i fer valdre allò que ens fa singulars: des de la llengua, la història i la nostra gastronomia fins al model de fer negocis i entendre el món. El missatge per al sector turístic i les institucions és clar: qui no s’explica, no existeix; o pitjor, deixa que els altres l’inventin. La digitalització no va només de posar Wi-Fi als hotels o d’aplicacions per reservar entrades, sinó de colonitzar l’imaginari del visitant amb la nostra veritat.

Catalunya té tots els ingredients per ser una potència cultural a les xarxes, però ens cal creure’ns-ho i posar la identitat al centre de l’estratègia. No es tracta de fer més turisme, sinó de fer-lo millor i de més qualitat a través del coneixement compartit. Si aconseguim que el visitant sàpiga qui són els castellers abans d’arribar o per què el català és la nostra llengua, no només millorarem la convivència, també blindarem la nostra identitat en un món globalitzat i ens tornarem més atractius a un turisme més sostenible i de qualitat. El Japó i Escòcia ja han traçat el camí.