Les claus (no tècniques) d’un bon discurs

26 de Desembre de 2025

Les festes de Nadal són també una successió de petits escenaris. El nen que, amb les galtes vermelles i els nervis a flor de pell, s’enfila a dalt d’una cadira per recitar el poema après de memòria. O el silenci respectuós abans d’un brindis, quan algú s’aclareix la veu i busca les paraules justes per desitjar bon any a tots els presents. Són experiències senzilles, de caràcter domèstic, però carregades de sentit. Perquè parlar davant dels altres sempre esdevé un moment especial.

Aquesta lògica dels rituals nadalencs explica molt més del que sembla. De fet, en l’esfera professional, un discurs també pot obrir portes o tancar-les, generar confiança o incomoditat, deixar empremta o caure en l’oblit. Potser per això no sorprèn que, segons un estudi recent d’Adecco, el 75% de la població admeti tenir por de parlar en públic. És l’anomenada glosofòbia, que no només s’activa pel temor a l’equivocació, sinó, sobretot, pel respecte que suscita el fet de quedar exposat.

Els experts en l’elaboració i execució de bons discursos acostumen a posar l’accent en les claus tècniques. Controlar l’extensió, tenir clar el missatge central, estructurar bé les idees o adaptar el contingut al públic objectiu. Així mateix, existeixen diversos manuals que també posen de manifest la importància de les qüestions d’estil, com el to de veu, el llenguatge corporal, la gestió del silenci o el ritme. I, efectivament, tot això és necessari. Però no sempre és determinant.

I és que hi ha altres claus, menys visibles, que no tenen a veure ni amb la tècnica ni amb la posada en escena, sinó amb una manera d’entendre la relació amb els altres. Són competències més vinculades a la intel·ligència emocional, que connecten amb el lideratge humanista i que sovint són les que marquen la diferència.

"L’especialista en comunicació Maty Tchey explica que un bon discurs hauria de ser com un entrepà, però al revés: pernil, pa, pernil"

La primera és la capacitat de generar interès. L’especialista en comunicació Maty Tchey explica que un bon discurs hauria de ser com un entrepà, però al revés: pernil, pa, pernil. La metàfora és ben eloqüent, ja que convida a arrencar amb impacte per captar l’atenció i tancar amb intensitat per deixar bon regust. El “pa”, entès com la part més informativa o menys inspiradora, pot quedar al mig, quan el públic ja està amb nosaltres i està disposat a escoltar.

La segona clau té a veure amb la capacitat de desplaçar el focus. Quan parlem davant dels altres, és habitual caure en la temptació de convertir el discurs en un aparador personal. Parlar del que hem fet, del que sabem, del que pensem. Però com més espai ocupa el “jo”, més s’estreny l’espai per als missatges pensats per a qui escolta. En aquest sentit, existeix una regla senzilla que pot ajudar a posar-hi límits: procurar que la paraula “jo” no aparegui més de tres vegades al llarg del discurs. És una manera de portar a la pràctica allò que tan bé defensa el creatiu Jordi Caballé May: “Per posar-nos en les sabates dels altres, primer hem d’estar disposats a treure’ns les nostres”.

"Existeix una regla senzilla que pot ajudar a posar límits: procurar que la paraula “jo” no aparegui més de tres vegades al llarg del discurs"

Finalment, la tercera clau és l’agraïment. Tothom que parla davant d’un micròfon ho fa perquè altres persones ho han fet possible. I reconèixer-ho no només és elegant, sinó també intel·ligent. A més, hi ha una veritat gairebé universal: la paraula que més ens agrada escoltar és el nostre propi nom. Ho explica molt bé Dale Carnegie en el seu famós llibre Com guanyar amics i influir sobre les persones. Per tant, a l’hora de fer un discurs és important tenir present que citar persones i institucions genera un impacte positiu enorme... i no costa diners.

Si analitzem aquestes tres claus amb una mica de perspectiva, veurem que totes descansen sobre el mateix fonament: l’empatia. Exactament la mateixa que necessita aquell nen pujat a la cadira per Nadal, buscant complicitat en les mirades dels adults. Perquè els discursos no són per a qui parla, sinó per a qui escolta. I quan això s’entén de debò, les paraules deixen de ser només paraules.

Bon Nadal i feliç 2026 a tots els lectors de VIA Empresa!