Si tu no estàs bé, el lideratge tampoc

Hi ha una indicació de seguretat dels avions que sempre sorprèn els qui hi paren atenció. És la que diu que, en cas d’emergència, si baixen les mascaretes d’oxigen, els passatgers que viatgen amb infants o persones dependents han de fer una cosa que, d’entrada, pot semblar egoista: posar-se primer la seva pròpia mascareta i només després col·locar la de la persona que tenen al costat. La lògica, però, és impecable. I és que si no assegures abans que tu estàs en condicions de respirar, no podràs ajudar ningú.

Aquesta imatge és especialment valuosa per parlar de lideratge. De fet, assumir un càrrec de responsabilitat també implica (entre moltes altres coses) atendre les persones que tens al voltant, però aquesta tasca només és possible quan qui dirigeix ha après abans a cuidar-se a si mateix. I no és un tema menor, ja que tothom hauria de tenir dret a estar ben liderat, entenent que és un dels principals requisits per al creixement professional.

"Si no assegures abans que tu estàs en condicions de respirar, no podràs ajudar ningú"

El consultor Xavier Marcet ho va expressar de manera magistral en un dels seus articles més citats, La gestió d’un mateix, on recorda que cap lideratge no pot funcionar si falla aquesta base íntima. Quan això passa, es manifesten comportaments directius que dificulten el bon funcionament i que, malauradament, són més habituals del que voldrien moltes organitzacions.

L’amargator, per exemple, és aquell líder que no troba un mínim equilibri personal i deixa que el malestar propi impregni l’equip. En aquest sentit, no cal exigir a ningú que sigui feliç (l’autorealització és un terreny massa complex per convertir-lo en indicador de rendiment) però sí que és raonable esperar un cert benestar emocional, que permeti actuar amb serenor i relacionar-se des de l’empatia. Perquè confiar en allò que els problemes personals “es deixen a la porta del despatx” és un recurs ingenu. L’amargor entra igualment i, quan no es treballa, es projecta sobre tothom.

L’insegur és un altre perfil directiu que representa un risc important. Té mancances evidents, sigui en coneixements o en habilitats, però en lloc de reconèixer-les i buscar-hi remei prefereix ocultar-les darrere d’una cuirassa impostada. I aquesta falta de confiança no verbalitzada es tradueix en actituds tòxiques. Costa delegar perquè qualsevol talent es percep com una amenaça, es defugen els conflictes per por de quedar exposat i es prenen decisions massa personalistes, pensades per reforçar l’autoestima i no pas per impulsar el projecte. El problema ja no és la fragilitat inicial, sinó la manera de gestionar-la.

Si vols saber-ne més

 

   

Oriol Montanyà-Els egos maten l’èxit

I un tercer exemple seria l’hiperactiu permanent. És el directiu que fa bandera d’estar sempre en marxa i que omple l’agenda fins a l’últim racó perquè confon activitat amb valor. No té temps per escoltar amb calma ni per pensar amb profunditat, i converteix la seva hiperocupació en un model a imitar. En aquests casos, el missatge implícit és devastador, ja que si ell no es cuida, ningú no ho hauria de fer. Així que la cosa acaba amb equips instal·lats en una sensació de carrera contínua i una cultura de la confusió que encomana el caos a tota l’organització.

Per tant, les conseqüències d’aquests lideratges mal autogestionats són molt més serioses del que sembla. Diversos estudis en l’àmbit del management indiquen que els entorns tòxics multipliquen el risc de burnout, i firmes com McKinsey han assenyalat el mal lideratge com un dels principals factors de desgast emocional i rotació. Dit d’una altra manera: no hi ha pla estratègic capaç de compensar, a llarg termini, la corrosió constant d’un comandament que no es cuida.

"No hi ha pla estratègic capaç de compensar, a llarg termini, la corrosió constant d’un comandament que no es cuida"

Però cal dir que això de cuidar-se no és gens fàcil, perquè exigeix autoanàlisi, humilitat i la determinació d’actuar sobre allò que descobrim. Sense anar més lluny, per a l’amargator significa buscar la tranquil·litat d’esperit, encara que això impliqui demanar ajuda o reconquerir espais d’energia positiva. Per a l’insegur implica reconèixer les pròpies febleses, compartir-les amb honestedat i envoltar-se de persones que les puguin complementar, en lloc de competir-hi. I per a l’hiperactiu pot voler dir que ha de potenciar la reflexió que li permeti posar focus en allò que és realment important, dedicant més temps a les persones.

Potser, doncs, el primer gest de qualsevol bon líder no és mirar cap avall per veure què fan els altres, sinó mirar cap endins i preguntar-se si ha fet allò tan elemental que recomanen abans de l’enlairament: assegurar-se que té la seva pròpia mascareta ben posada abans d’intentar salvar ningú més.