El jove que va dir “no” al Manchester City

Una flor no fa estiu, però sempre porta un bri d’esperança. Potser per això ha despertat tanta curiositat la decisió de Han Willhoft-King, una de les joies del planter del Manchester City. Amb només dinou anys, i després d’entrenar sovint amb les estrelles del primer equip de Pep Guardiola i de debutar amb les categories inferiors de la selecció anglesa, ha decidit renunciar a la trajectòria esportiva que molts li preveien per matricular-se en Dret a la Universitat d’Oxford. Un gest insòlit que ha generat múltiples titulars a la premsa esportiva i que ha reobert, de manera inesperada, el debat sobre quins estereotips d’èxit volem transmetre a les noves generacions.

"Qualsevol pare amb criatures que juguen a futbol ho sap prou bé. Als nens se’ls pregunta poc per com va l’escola i molt per si van guanyar l’últim partit"

Entre les coses que més han sorprès el jove futbolista hi ha la necessitat constant d’explicar i justificar la seva decisió. “M’han preguntat el mateix més de 100 vegades en una setmana”, admetia fa pocs dies. En aquest sentit, és legítim qüestionar-se què hauria passat si la decisió hagués estat la contrària, és a dir, abandonar una carrera d’advocat prometedor a Oxford per fitxar pel Manchester City. Segurament no ens equivocaríem gaire si diguéssim que no hauria estat notícia. I aquí és on rau l’aspecte realment interessant. Tal com recorda sovint el sociòleg Salvador Cardús a les seves classes d’epistemologia, els fenòmens sociològics no solen ser notícia perquè són la norma, i precisament per això mereixen més anàlisi. En canvi, les excepcions sí que acaparen pàgines i articles tot i que, per definició, no expliquen mai la regla general. Potser, doncs, el més rellevant no és que aquest noi hagi canviat el futbol pels estudis, sinó entendre per què ens sembla tan natural que gairebé ningú ho faci.

Una part d’aquesta excepcionalitat té a veure amb la pressió social que envolta l’esport des de la infantesa. Qualsevol pare amb criatures que juguen a futbol ho sap prou bé. Als nens se’ls pregunta poc per com va l’escola i molt per si van guanyar l’últim partit, o encara pitjor, per si van marcar algun gol. I ells, amb l’agudesa silenciosa amb què capten el món, aprenen de pressa què és allò que desperta l’interès dels adults i quin és el passaport de prestigi entre els iguals. Aquesta pressió és difícil d’esquivar, perquè els esports majoritaris tenen un pes omnipresent i, fins i tot, integrador en qualsevol col·lectiu humà. Per tant, triar un camí diferent no és només una decisió personal; sinó que implica tenir la valentia d’esquivar un relat àmpliament compartit.

Però la millor manera d’entendre què hi ha al fons d’aquesta decisió és escoltar els arguments del mateix protagonista. Al capdavall, per combatre allò que Gustave Le Bon descrivia com la irracionalitat de les masses, la millor vacuna continua sent la lucidesa individual. I Han Willhoft-King n’ofereix una bona dosi quan confessa que la vida de futbolista no l’omplia perquè es passava el dia corrent darrere d’una pilota i després tornava a casa sense fer res massa substancial. Tot i que aquest camí li podia garantir diners a curt termini, ell se sentia atret per una idea d’autorealització més holística, que ha trobat a la universitat: combinar creixement personal, inquietud intel·lectual i també una vida social variada i divertida.

Si vols saber-ne més

 

   

Oriol Montanyà-Els egos maten l’èxit

Per altra banda, l’exfutbolista esgrimeix un segon argument igualment potent, però d’una naturalesa més cognitiva. Explica que no es veia dedicant els millors anys de la seva vida a una carrera professional que, en el millor dels casos, difícilment s’allarga més enllà dels quaranta. Una reflexió que connecta de ple amb les paraules del jugador del Betis, Héctor Bellerín, quan reclamava donar més visibilitat als esportistes “quasi”. Aquests són, deia, tots els que no arriben a l’elit ni a les xifres milionàries d’uns pocs privilegiats, però tampoc formen part de la majoria que assumeix que no assolirà mai l’estrellat i que viu l’esport com un hobby saludable. Els “quasi” són tots els que queden al mig, una multitud silenciosa que passa anys voltant camps de futbol d’arreu, sovint empesa per la pressió social que hem esmentat, i que de sobte xoca amb una vida invertida en un somni improbable, que els abandona a l’equador de l’existència sense ofici ni benefici.

Potser per això la decisió de Willhoft-King té una força simbòlica que va més enllà del futbol. No és només una anècdota esportiva, sinó també un mirall incòmode que ens interpel·la sobre per què continuem legitimant models d’èxit tan estrets. El seu gest recorda que cadascú té dret a construir una vida que s’ajusti als mateixos estímuls i no als dels altres. I, de passada, ens convida a repensar els referents socials que condicionen les vocacions del futur, per què acceptem com a normal saber qui és Robert Lewandowski i, en canvi, ignorar qui va ser Robert Schuman.