En l'economia global d’avui, el capital i el talent directiu es mouen amb una facilitat que fa només dues dècades hauria semblat impossible. A Londres repetim sovint que els diners no tenen sentiments: fan números. Quan un govern decideix prémer el botó de la pressió fiscal, ha d’estar segur que el territori ofereix prou valor afegit per compensar la factura. Si no és així, el resultat és previsible: fuga de talent, de capital i d’oportunitats cap a jurisdiccions més competitives. No és insolidaritat; és pura supervivència en un mercat global on la fiscalitat és una eina central de competitivitat.
L'exemple més recent és el Regne Unit. En pocs anys, Westminster ha impulsat una ofensiva fiscal sense precedents, començant per l'eliminació del règim non‑dom, que permetia a residents amb domicili fora del país mantenir rendes i plusvàlues internacionals fora de l'abast de la hisenda britànica, sovint a canvi d’una quota anual relativament moderada. A això s'hi ha afegit l’extensió de l’impost de successions a tot el patrimoni mundial i un nou recàrrec sobre habitatges de luxe.
La resposta ha estat immediata. Segons Henley & Partners, el 2025 el Regne Unit hauria perdut uns 16.500 alts directius i grans fortunes, que traslladaran més de 100.000 milions d'euros cap a jurisdiccions més amables com Suïssa, Itàlia, Singapur o els Estats Units. I mentre els Emirats Àrabs esperen recuperar el seu tron com a imant global de milionaris quan s’estabilitzi l'Orient Mitjà, el Regne Unit cau fins al fons d’un rànquing de 60 països en capacitat de retenció d’alt talent.
Si mirem cap a casa i comparem Catalunya, no pas amb aquests centres globals, sinó simplement amb Madrid, l’exercici frega el masoquisme. Catalunya s'ha convertit en un laboratori d’impostos i recàrrecs que penalitzen sistemàticament l’estalvi i la inversió, i ens allunyen de la competitivitat que hauria de ser el nostre segell.
Mirem l'Impost sobre el Patrimoni. Mentre Madrid manté una bonificació del 100% en aquest impost —un tribut que cap economia avançada del nostre entorn manté—, Catalunya redueix el mínim exempt estatal de 700.000 euros a 500.000 i, a més, hi aplica una de les pressions més elevades de l’Estat. És a dir, per a un patrimoni de dos milions d'euros, a Catalunya es paguen uns 8.000 euros anuals; a Madrid, zero. En deu anys, viure a Madrid suposa un estalvi de 80.000 euros només en aquest impost. Si hi afegim un IRPF amb un tram autonòmic especialment dur per a les rendes altes, el missatge és inequívoc: “aquí penalitzem l'èxit, l'estalvi i la inversió”. No és només una diferència en un Excel; és una declaració de model de país. I el talent i la riquesa, que són espantadissos per naturalesa, reaccionen en conseqüència.
"Pel que a Catalunya pagaries per una herència de 400.000 euros, a Madrid hauries de rebre’n una de sis milions"
L’Impost de Successions és l'altre gran mur. A Madrid, la transmissió patrimonial entre familiars directes és pràcticament simbòlica gràcies a les bonificacions del 99%. A Catalunya, les bonificacions continuen sent modestes. Per entendre’ns: pel que a Catalunya pagaries per una herència de 400.000 euros, a Madrid hauries de rebre’n una de sis milions. L’ITP, que és l'impost que s'aplica en la compravenda de propietats de segona mà, tampoc ajuda. A Catalunya, el tipus general del 10% és gairebé el doble que el 6% madrileny. En la compra d'una masia d’un milió d'euros, això vol dir pagar 100.000 euros a Catalunya i 60.000 a Madrid per una propietat de valor similar. No és un detall menor.
Aquestes comparacions no només són incòmodes: confirmen el que ja apuntava en aquest altre article. El maltractament fiscal que pateix qui viu a Catalunya va molt més enllà del dèficit fiscal històric. Amb aquesta política, estem penalitzant l'èxit de tothom i, alhora, foragitem talent empresarial i professional a canvi d'una recaptació immediata d'uns quants milions que, a la llarga, surt caríssima.
I és important recordar per què cal revertir aquesta realitat. Alguns ho caricaturitzen com un privilegi als rics, però és macroeconomia bàsica. Com recordava l’economista Jordi Galí al Parlament, una persona amb un sou de 400.000 euros aporta en IRPF tant com 106 treballadors que en cobren 20.000. A més, els alts directius són vectors d’inversió: alimenten l’ecosistema emprenedor com a inversors en empreses innovadores i d’alt creixement. Sense ells, el motor empresarial es queda sense combustible.
El consum d'aquest col·lectiu també té un efecte multiplicador. Quan un directiu marxa de Barcelona cap a Madrid o Londres, no se’n va sol: s’emporta la seva renda, la seva capacitat de decisió, la seva agenda internacional i la possibilitat que la seva empresa obri una planta o una oficina a prop de casa seva. La pèrdua de capital intel·lectual, inversió i activitat empresarial és sovint irreparable.
La fiscalitat és política industrial. Necessitem una Catalunya que premiï l’èxit en lloc de castigar-lo preventivament. Som una de les comunitats amb els impostos cedits més elevats, amb més impostos propis i amb un dèficit fiscal que no té comparació a Europa. Si continuem així, seguirem perdent pistonada econòmica, talent i capital fins a convertir-nos en irrellevants.
"La solució no és demanar a Madrid que apugi impostos en nom d'una “solidaritat en la misèria”, sinó fer que Catalunya sigui prou atractiva"
La solució no és demanar a Madrid que apugi impostos en nom d'una “solidaritat en la misèria”, sinó fer que Catalunya sigui prou atractiva perquè pagui la pena establir-hi seus, centres de decisió i perquè els directius estrangers puguin fer realitat els seus projectes vitals i els catalans no es vegin obligats a marxar. El respecte a l'èxit professional ha de tornar al centre del debat públic.
El cas britànic ens recorda que fins i tot els gegants trontollen quan el marc fiscal es torna hostil. Catalunya té els actius per ser el pol d'atracció del sud d'Europa, però sense una reforma valenta i una solució al règim fiscal i al dèficit que arrosseguem, el declivi continuarà sent inevitable. O prioritzem la prosperitat econòmica de debò, o veurem com aquells que més contribueixen deixen de veure Catalunya com un lloc on créixer i fer créixer el país.