Competitivitat, productivitat i eficiència

Tot observant les obres de la carretera C-59 -sobre la qual ja vaig exposar les vicissituds-, els que per allí passàvem podíem, si així ho desitjàvem, rebre un curs sobre economia i productivitat. No era de franc. Malgrat que les obres han acabat, el preu a pagar ha estat patir incomoditats durant un parell d’anys, pel cap baix.

Ignoro si hi havia altres proveïdors de treballs a realitzar -suposo que sí-. Tanmateix, en els darrers temps vaig poder distingir dues empreses contractistes que hi feien treballs. Veure’ls dur a terme la feina era un clar exemple del fet que competitivitat i productivitat no són la mateixa cosa. Molta gent confon els conceptes i arriba a la conclusió que per ser competitiu s’ha de tenir una alta productivitat laboral. I no és així.

Si vols saber-ne més

 

   

Xavier Roig-Gestió pública: el paradigmàtic cas de la C-59

Agafem el cas d’aquelles empreses a les quals faig referència. Totes dues eren competitives, ja que se’ls havia assignat un concurs públic per fer la mateixa feina, però en trams i períodes de temps diferents. Vull dir que cadascuna feia, aproximadament, el mateix: ampliar l’amplada de la carretera i asfaltar-la de bell nou. Per tant, es podien, més o menys, comparar.

Les incomoditats patides eren conseqüència dels talls que, lògicament, s’han de dur a terme en aquest tipus d’obra. Hi ha moments en què cal restringir el trànsit, ja que només queda disponible un carril. Per tant, la dinàmica consisteix en ara en passen uns, i després passen els altres que venen en sentit contrari, etc. O sigui, pas alternatiu per obres.

"Molta gent confon els conceptes i arriba a la conclusió que per ser competitiu s’ha de tenir una alta productivitat laboral. I no és així"

La lliçó sobre productivitat laboral era clara. Una de les empreses havia instal·lat uns semàfors mòbils que regulaven el trànsit. Ara tu, ara els altres. La intervenció humana era nul·la. A voltes, fins i tot, no hi havia ningú treballant-hi i tot funcionava sol. No parlem d’una tecnologia superavançada; fa anys que existeix, i no funciona amb intel·ligència artificial. No li cal. Tanmateix, l’altra empresa que feia la feina no utilitzava semàfors. No senyor. La seva opció consistia a tenir uns senyors -clarament immigrants, per tal de pagar-los poc- que et deien quan havies de passar. A voltes, fins i tot ho feien sense comunicar-se per ràdio -perquè sovint no en tenien- i actuaven a la vista.

Vet aquí una bona lliçó. Es pot ser competitiu amb tecnologia del segle XIX. Només es tracta de pagar poc. O es pot ser competitiu utilitzant mitjans tècnics normals -no cal que siguin resultat de les investigacions de la NASA-. Molta gent mal pagada i nul·la tecnologia. Menys gent, millor pagada i tecnologia adequada.

"Les nostres empreses, les típicament catalanes (que acostumen a ser pimes), no innoven. No inverteixen en tecnologia"

Tot això treu cap perquè he vist unes estadístiques europees en les quals se’ns assenyala, als catalans, com productius comercialment -és a dir, exportem amb normalitat-, però a la cua en innovació per part de les pimes. És a dir, les nostres empreses, les típicament catalanes (que acostumen a ser pimes), no innoven. No inverteixen en tecnologia. Dedueixo, doncs, que la seva competitivitat prové d’escanyar en salaris. Ho dedueixo perquè fa molt del nostre tarannà, no troben?

Tot és possible. Però hi entrarem amb més detalls la setmana vinent.