Un país és, també, una empresa

Les empreses serioses consideren l’estiu com una gran divisòria pel que fa a l’exercici anual. Per una banda, indica que allò que tenies previst i no has pogut complir en arribat el setembre, és difícil que ho aconsegueixis. El que confia en el quart trimestre per redreçar l’any, malament. Confia en la loteria -acte poc solvent-. Però l’arribada de l’octubre també és l’inici d’una activitat importantíssima: començar a confeccionar el pressupost de l’any següent. Podríem dir que setembre i octubre son mesos de reflexió i anàlisi de com està anant l’any en curs -de fet, com ja he dit, per veure com ha anat- i començar a reflexionar com ha de ser el proper exercici. El mes de novembre és el de la confecció en brut del pressupost, el de desembre és el del refinament, enquadernació i aprovació del pressupost. De tal manera que hom se’n va de celebracions de Nadal sabent què és el que ha de fer en tornar.

Si vols saber-ne més

 

   

Xavier Roig-Un col·legi és, també, una empresa

Els països seriosos treballen d’una forma molt similar. És el que està succeint a França i als Estats Units. I resulta frustrant observar amb quina frivolitat es despatxen les notícies que ens informen sobre el bloqueig que té lloc als Estats Units -se’ns informa en sentit negatiu, presentant-ho com una més de les poca-soltades d’en Trump-, o s’aprofita per insistir que França està en crisi -ho està políticament, però la responsabilitat econòmica dels seus electes és encomiable-.

El govern alemany ja ha lliurat l’esborrany de pressupostos al Bundestag que el votarà el novembre; el Bundesrat (el senat) el votarà el desembre. El govern italià els va presentar l’octubre i els debats parlamentaris s’allargaran durant novembre, ja que hi ha mesures bastant disruptives. S’espera votar-los el desembre. De forma similar, el Regne Unit començarà els debats durant aquest mes. Els governs de tots, tots, els països seriosos marxen a celebrar Nadal amb els pressupostos fets i aprovats. I quan no és així -podria ser el cas de França- la crisi és tan transcendental que es convoquen eleccions. No és el cas espanyol, ni el català -estimada i infamada terra nostra per on, segons el poeta, Déu va passar-hi en primavera, però no s’hi va quedar per veure si per Cap d’Any teníem els pressupostos fets-.

"El fet de governar sense pressupostos ja és prou greu, però resulta especialment insultant que els governants assegurin que no cal patir, que si no s’aproven els pressupostos es prorrogaran"

El fet de governar sense pressupostos ja és prou greu, però resulta especialment insultant que els governants assegurin que no cal patir, que si no s’aproven els pressupostos es prorrogaran. El fet s’ha posat en especial evidència arran de la ruptura de Junts amb el PSOE. El mateix s’aplica a Catalunya i a molts ajuntaments -entre d’altres, el de Barcelona-. Que això tingui lloc sense més soroll mediàtic demostra que ens movem en uns territoris on, no només es demostra una insolvència i falta de formalitat total i absoluta, que estan assumides, sinó una manca d’exigència democràtica bàsica. Donar suport a un govern -del país que sigui- que no presenta pressupostos equival, a altres indrets, a donar suport a un govern que no convoca eleccions. És a dir, un govern autòcrata que només vigila per perpetuar-se al poder. Volen una actitud més perillosa?

La manca de formació bàsica econòmica de la població és la gran línia fronterera entre el sud i el nord. Si els països del nord acostumen a estar millor administrats és perquè el ciutadà sap que els diners surten del treball. I que un país no es diferencia massa d’una llar i que els recursos, els diners, s’han de controlar, segur. Però tampoc es poden gastar sense saber-ne la quantitat i a què s’han de destinar. Una empresa petita i de facturació justa no tindrà una partida de representació comercial com pugui tenir-ne una de gran. I vigilarà molt més com i en què gasta els diners.

"Si els països del nord acostumen a estar millor administrats és perquè el ciutadà sap que els diners surten del treball"

El viatge que, a peu, conjuntament, van fer pel Pirineu els senyors Espinàs i Cela va servir per publicar, cadascun d’ells, llibres interessantíssims: A peu pel Pallars i la Vall d’Aran i Viaje al Pirineo de Lérida, respectivament. El senyor Cela anotava totes les despeses i li deia a l’Espinàs: “Es que yo soy como la General Motors, pero en pequeño”.