Control de la competència: només hauria de ser europeu

09 de Setembre de 2025

Aquests dies vivim els últims capítols d’un sainet que es diu OPA del BBVA al Banc de Sabadell. Personalment, no estic a favor d’aquesta OPA, per motius merament sentimentals i d’interès local. Encara que el Torna a Sorrento interpretat els darrers mesos per la direcció del Sabadell hagi pretès eclipsar la Fuga en do major que va executar quan va decidir marxar cap a Alacant, som molts els que pensem que la grandiositat d’una fuga no pot ser equiparada a una napolitana, per molt popular que sigui. Tanmateix, malgrat aquella mala jugada, continuo pensant que la poca o molta catalanitat del Banc Sabadell no s’hauria de perdre. I que els serveis que dona al teixit empresarial no podran ser substituïts per cap altre banc forà. Perquè, jo no ho dubto, d'aquí a poc, el Banc de Sabadell serà una filial participada del BBVA.

Tot això ho dic perquè les falòrnies que els darrers mesos se’ns han intentat vendre, dient que aquesta OPA reduirà l’oferta que la clientela bancària espanyola -ergo, catalana- tindrà, constitueixen un autèntic insult a la intel·ligència. El consumidor bancari espanyol va quedar atrapat pel càrtel bancari espanyol ja fa anys, com a resultat de la Gran Recessió que va començar el 2007. Arran de la desaparició del 50% del sistema financer català que representaven les caixes d’estalvis, vam quedar tots en mans del dictat de quatre grans bancs: BBVA, Santander, Caixabank i Sabadell. Ells es van repartir el tortell i d’ençà d'aquell despropòsit, i per continuar amb el símil gastronòmic, es passen el porró.

"Les falòrnies que els darrers mesos se’ns han intentat vendre, dient que aquesta OPA reduirà l’oferta que la clientela bancària espanyola tindrà, constitueixen un autèntic insult a la intel·ligència"

M’agradaria -desig impossible- que els responsables polítics d’aquella malifeta donessin, algun dia, explicacions al Parlament. És clar que, veient el nivell que corre pel Palau de la Ciutadella, no crec que tot plegat fos massa útil, la veritat. També voldria recordar a aquells que deien que Catalunya tenia massa caixes i que, quan els deies que a Itàlia, Alemanya o França, en tenien més, et responien “ja cauran, ja!”. Encara espero. En resum, des del punt de vista de l’oferta bancària, el mal ja es va fer. Ara, que sigui un forà o un nacional qui intenti asfixiar-me, no m’importa massa. El Banc de Sabadell, junt amb d’altres, va treballar per reduir la competència a nivells ofensius per al consumidor. Doncs ara, que se l’empassi.

La història del desastre bancari espanyol -ergo català- ens hauria de fer obrir els ulls a un problema greu. Els espanyols tenim una especial mestria a l’hora de pervertir models. I el conegut principi de subsidiarietat tant lògic en un model federal com l’europeu, s’utilitza per extorsionar el ciutadà sense que els poders superiors hi puguin fer res. Vull dir que una concentració bancària similar a l’espanyola no seria acceptable a escala europea. I la Comissió Europea hi actuaria. Però com que només afecta el mercat espanyol, Europa hi té poc, o res, a dir.

"El Banc de Sabadell, junt amb d’altres, va treballar per reduir la competència a nivells ofensius per al consumidor. Doncs ara, que se l’empassi"

Les autoritats de la competència en els àmbits català i espanyol constitueixen uns racons on van a sestejar elements que els partits en qüestió premien. L’explicació de per què la regulació de la competència hauria de ser a escala europea és fàcil. I ara ho entendran.

Jo que, llevat per als membres de la meva família, no soc ningú, tinc relativament fàcil trobar-me amb l’alcalde o un regidor de la meva població. Fent servir algun contacte, també puc trobar-me amb un conseller del nostre govern. Treballant-m’ho una mica més podria trobar-me amb un ministre del govern espanyol. Ep! Parlo de trobar-m’hi per defensar els meus interessos, si fos el cas. Allò que se’n diu “fer lobby” i que, sovint, és l’eufemisme de “tractes de favor”, “interessos compartits”, etc. -que és com es va negociar el repartiment del tortell bancari espanyol el 2012-. Ara bé, trobar-me amb un comissari europeu per vendre-li una moto que la presidenta Von der Leyen ha d’aprovar, els asseguro que és pràcticament impossible.

Entenen per què, doncs, ni que sigui regulada per buròcrates, els afers de competència han de ser gestionats sempre el més lluny possible del mercat del proveïdor?