Desastre PISA, per què no la fiscalia?

Els hàbits laborals catalans no són per llençar coets. La majoria els hem adquirit per importació. A l’escola, com vaig comentar la setmana passada, no s’ensenya ètica laboral -bé, caldria preguntar-se si s’ensenya cap mena d’ètica-. Però si bé hem après algunes coses de fora, n’hi ha una que no qualla ni a fum de sabatots: passar comptes. No existeix aquest acte, que és fonamental a la majoria dels països entenimentats. És molt normal que a les empreses i organitzacions internacionals, quan es vol preguntar a qui reporta un empleat, es demana “to who is he/she accountable?”. La cosa va més enllà de preguntar de qui depèn jeràrquicament. La pregunta inclou una cosa equivalent a “aquest individu/indivídua davant de qui passa comptes?”. És a dir, qui fa el balanç de les seves actuacions?

Tot això ho dic arran del que ha estat, al meu entendre, el fet més lamentable de la història de la Generalitat restaurada d’ençà de la mort de Franco: el desastre continuat de l’ensenyament català i culminat, fa uns dies, per la xarlotada de les proves PISA d’enguany. Aquest conjunt d’actuacions sostingudes al llarg del temps amb una mascletada final com la d’ara ens demostra que hi ha dos tipus de països a l’OCDE: els formals i els que podríem qualificar d'irresponsables. Nosaltres, lamentablement, formem part d’aquest darrer grup.

Si vols saber-ne més

 

   

Xavier Roig-Informe PISA. També és la gestió, estúpid!

Com dic, el fet de no passar comptes està arreladíssim. I, en allò que pertoca a la cosa pública, té les seves arrels en el mateix sistema electoral. En els sistemes europeus -ja sabem on comença Europa- el diputat és seleccionat entre una llista de persones. Hi ha diversos mètodes: el diputat de districte, la llista oberta en districtes petits, etc. En qualsevol cas, el diputat es deu als que l’han votat. No pot girar-los l’esquena, ja que, potser, la pròxima vegada el contribuent no el votarà. A més, el diputat acostuma a tenir una oficina oberta al territori que representa, i on rep queixes i suggeriments. Perquè aquell diputat és accountable (ha de passar comptes) davant del seu votant.

No és el cas ibèric, on el diputat passa comptes davant el seu partit. I és lògic. Perquè és el seu partit el que l’ha inclòs en una llista perfectament tancada davant la qual el votant només té l’oportunitat de referendar l’elecció que han fet prèviament els senyorets del partit. O sigui, nosaltres no elegim els diputats. Només els referendem.

El raonament treu cap arran de l’escàndol PISA i, per tant, els diputats del Parlament de Catalunya podran passar-se per l’aixella qualsevol cosa que no contrarií a l’amo del partit. Amb tot això vull dir que no esperin cap resposta responsable per part de ningú. Només servirà per tirar-se els plats pel cap. I els que els reben els esquivaran sense immutar-se. Perquè han de saber, senyors meus, que els nostres diputats són uns irresponsables i uns frívols. I, el que cregui que l’ofenc, que es passi al bàndol dels (inexistents) polítics que demanen un canvi de règim mitjançant una nova llei electoral.

"Una mala classe política pot enfonsar un país. I nosaltres estem en aquesta fase: la destrucció de la nació"

Com he repetit altres cops, una mala classe política pot enfonsar un país. I nosaltres estem en aquesta fase: la destrucció de la nació. Els nostres polítics s’hi han arremangat i ho estan aconseguint. La supèrbia que, quan manava Franco, atribuíem al feixisme, es demostra més viva que mai. I és lògic, car és un defecte transversal. És una actitud típicament hispana i peninsular. “La consellera no dimitirà! Què cony s’han pensat vostès!”. Això sí, diuen que aniran al fons del problema. Compte perquè, vistes com van les coses, li acabaran engaltant la culpa al president Trump i a la guerra d’Ormuz. Si no a la senyora Meloni, que ha fet enfadar l’amo de la Moncloa -ergo el de Catalunya-.

Si hagués de descriure allò que em produeix el lamentable episodi de PISA, el més adequat seria dir que em causa fàstic. Fàstic pel fet en si. I fàstic el que em produeix la classe política que l’ha provocat. Uns s’ho han treballat activament. Altres, per passiva, s’ho miraven. Aquesta vegada no em puc adherir a les paraules de Fouchet. L’incident és molt pitjor que un error, que una omissió. És un acte repugnant, d’una covardia extrema, que denigra tot un país. I dut a terme per determinada classe política que no val el que costa alimentar-la. El mal causat és tan enorme que les repercussions duraran anys. Si de veritat algú vol lluitar per la democràcia, el que ha de fer és portar el cas a la fiscalia -encoratjo a fer-ho a aquells col·lectius que estiguin interessats en l’educació del país; també encoratjo la Síndica de Greuges a fer-ho-. Vistes les eines que tenim a l’abast, només així podrem començar, només començar, a creure en la justícia democràtica. Un sistema, el democràtic, que els culs apoltronats als escons del Parlament treballen cada dia per destruir.