Economistes de cacic?

Una de les coses entretingudes de viure en un país petit consisteix a observar que gairebé tothom té el cul llogat. Es requereix una gran dosi de pragmatisme i sentit d’internacionalització per evitar aquest fet en llocs geogràficament reduïts. Per exemple, Suïssa l’esquiva. Bèlgica i els Països Baixos, en certa manera, també. Saben que, de tot el que té lloc a casa, el millor que es pot fer és no prendre-ho com a determinant, com un fet sobre el qual tot dona voltes. Són molts anys de vocació internacional, de saber que la riquesa i el prestigi es troben en tot allò que es fa més enllà de les fronteres pròpies.

Ara bé, països com Catalunya -o la mateixa Espanya- pateixen la síndrome siciliana: tot el que importa només té lloc en el localisme social més tronat. Allí on els cacics hi fan la seva. En el cas de Catalunya, el fenomen es veu agreujat per la macrocefàlia barcelonesa: res és important si no té lloc entre les rieres del Besòs i el Llobregat. És, sens dubte, un ambient aclaparadorament palermità.

"Països com Catalunya -o la mateixa Espanya- pateixen la síndrome siciliana: tot el que importa només té lloc en el localisme social més tronat"

El fenomen del cul llogat català ve de lluny i, com he dit, es belluga entre l’amenitat que provoca a la majoria de les classes representatives i la indignació d’alguns altres, pocs. L’amenitat és causada per la realitat: com que la majoria de la gent està a sou d’algú, el fet és observat amb curiositat. “No sabia que, ara, en Manel cobra dels de X!”, manifesten uns. “Si, es va emprenyar amb els d’Y i ja no li paguen més...”, precisen els altres. Una mena de safareig pseudoprofessional que ajuda a anar passant les hores.

Encara que sembli mentida, aquest fenomen també té lloc entre una professió que, aparentment, hauria de romandre’n exempta: parlo de l’àmbit de la macroeconomia. En general, a la resta del món, els professionals d’aquest domini acostumen a ser independents pel que fa al petit salari de butxaca, i només són esclaus d’algunes i lògiques tendències ideològiques pròpies. Amb tot això vull dir que els grans economistes mai han estat exempts de biaix ideològic. Sembla normal. L’economia és una ciència al servei de la societat i, per tant, subjecte als avatars polítics.

Però no és el cas català. El que fa realment que, a casa nostra, la situació adquireixi tons de vodevil, és que tenim economistes que facturen al sector privat o públic per tasques, diguem-ne, microeconòmiques i, aleshores, sentencien públicament sobre la macroeconomia del país. Evidentment, apareixen opinions d’allò més estrambòtiques. Es construeixen discursos macroeconòmics condicionats per la microeconomia de la butxaca pròpia. I com que la falta de transparència impedeix saber qui està a sou de qui, les opinions de determinats economistes es posen al mateix plat de la balança de la dels economistes independents.

Si vols saber-ne més

 

   

Xavier Roig-Foment? Patronals? Millor parlem de Josep Pla

No es pensin que parlo d’allò que el progressisme anomena els malvats mercats. No s'enganyin. Hi ha economistes que cobren d’organismes públics, institucions, etcètera, per fer feines a la menuda. Altres ho fan per al sector privat. Tots tenen la seva clientela i, per tant, la seva independència està compromesa. Aquest és un fenomen universal en altres professions. Però, aleshores, l’opinió del cul llogat no es té en compte per a la bona marxa del país des del punt de vista macroeconòmic. No és el cas dels economistes catalans. Els mitjans de comunicació els posen a tots al mateix nivell: acadèmics, professionals a sou, propietaris de gabinets econòmics sectorials, etcètera. Uns són independents i d’altres, no. Uns seuen on volen, altres només on diu l’amo.

Aquesta manera de procedir, com dic, és d’una gran amenitat. Però està tocada d’una frivolitat evident que adopta caires de tragèdia -sobretot quan el país va a la deriva-. I no s’ha de tolerar, ni passar-la per alt. Sobretot quan els que practiquen aquest joc es passen els problemes del país per l’aixella. Vull dir que els importa un rave que la nació catalana desaparegui si continuem com anem fins ara, mentre ells puguin anar facturant. Els economistes a sou sectorial haurien de callar quan algú independent critica amb xifres el sector que els ha llogat. I els que tenen alguna canongia pública haurien de parar de repetir que Catalunya va bé. Perquè és fals. Ja sé que a tots aquests elements els importa un rave quedar professionalment en ridícul rieres enllà. Però una mica de patriotisme, no cal exagerar, no ens aniria pas malament.