Immigració: sostreure la ideologia del debat

El millor que es pot fer en gairebé qualsevol tema és quantificar les coses. Uns diran que fa massa calor i altres tindran fred. Guanya la batalla aquell que diu que fa una temperatura de X graus. La resta són sensacions i opinions interessades. Sempre cal objectivar. Amb la immigració succeeix el mateix. Amb un agreujant: hem deixat la discussió als polítics i a altres moviments socials que hi tenen interessos. Uns per sobreviure políticament, els altres per donar-se la raó ideològica. De quantificacions, poques. Si no cap.

També hi ha qui s’afegeix al discurs amb arguments sense sentit. És el cas d’alguns representants d’empresaris que asseguren que Catalunya necessita la immigració com l’aire que respirem. Els individus que fan aquestes asseveracions són especialment nocius: desballesten el país econòmicament i, de pas, ajuden a destrossar la nació.

"Els individus que asseguren que Catalunya necessita la immigració com l’aire que respirem són especialment nocius"

A les economies occidentals hi ha una demanda certa d’immigrants. Sempre ha estat així. La gent es belluga dels llocs on no hi ha feina a d’altres on n’hi ha. Per tant, el que cal fer és quantificar la demanda de feines que són realment requerides i no es poden cobrir per falta d’oferta de mà d’obra local. I això és precisament el que no ha fet Espanya i, sobretot, Catalunya -el País Basc sí que ho ha fet-. La veritable aixeta que regula la immigració no està a Madrid, a cap ministeri. Tampoc als aeroports. Qui regula la immigració són les empreses.

Però no s’hi val deixar aquesta regulació al mercat lliure de contractació perquè si et toquen uns governants fortament ideologitzats que creuen en les polítiques de “papers per a tothom”, la cosa s’embolica. Per què? Doncs simplement perquè davant d’una oferta de mà d’obra il·limitada (la gran estupidesa del “papers per a tothom”) els preus (els salaris) tendeixen a baixar. És lògic. Sempre hi haurà algú al món que està disposat a fer el que tu fas, però més barat.

I aquesta gran animalada provoca dues conseqüències: la primera, que els salaris baixen i la classe treballadora cada cop guanya menys; i la segona, sempre hi ha suposats empresaris que munten negocis que només poden subsistir amb salaris de la immigració. Exemple? Un hotel de 3 estrelles a la costa. No era un negoci que li fes falta al país -la societat catalana no el demanava-, i es crida immigrants per poder donar el servei que, com és lògic, no serà de luxe. Qui n’ha tret profit? Bàsicament, l’hoteler. Els serveis socials dels seus empleats els han de pagar altres —veure l’article Què és un sector de salaris subvencionats?—.

Si vols saber-ne més

 

   

Què és un sector de salaris subvencionats?

En resum, la gran diferència entre la immigració que té lloc a Europa i la que ha tingut lloc a Catalunya és fonamental i l’hem de retenir en ment de forma constant. Els països entenimentats d’Europa criden immigració per cobrir llocs de treball que els nacionals del país no poden o no volen cobrir. A Catalunya la immigració ha estat per cobrir llocs de feina que no existien, amb l’agreujant que ha deprimit els salaris: tothom és més pobre.

Resum. No estigmatitzem els immigrants. Ells són actors passius que són manipulats. L’excés d’immigració a Catalunya només té uns culpables: aquells que, no només han deixat fer sinó que han estimulat crear negocis que només són viables si s’utilitza mà d’obra de la immigració. Són uns negocis que no haurien d’existir.