Foment? Patronals? Millor parlem de Josep Pla

16 de Juny de 2026

Si de veritat algú vol conèixer a fons el país en què vivim, la millor eina són els llibres de Josep Pla. Coneixia les arrels profundes de Catalunya i, per tant, les seves projeccions de futur acostumaven a ser infal·libles. Per això fou un intel·lectual amb una obsessió: deixar-ho tot per escrit, com els notaris. Fins i tot coneixia el món empresarial i burgès, sobre el qual va voler escriure alguna cosa i no va poder... perquè, com a tal -com a cos unit i amb consciència de classe- no ha existit mai a casa nostra.

D’entrada hi ha una cosa que hom aprèn en llegir Pla: el país és prim. La distància que va entre què es diu i el què es fa, és enorme. Assumir aquest fet porta a mai desil·lusionar-se. No es poden esperar segons quines coses. La segona gran lliçó de Pla, quan parla de Barcelona, és endevinar el seu caràcter. Una ciutat que ell qualifica d’esperit provincià i covardot. I una tercera aportació de l’escriptor és que, davant d’un qualsevol fet dotat d’una certa rellevància, sempre es pregunta: “això qui ho paga?”. Cal saber els interessos dels organitzadors.

Si un analitza aquest món planià, en fa un còctel i el projecta sobre l’empresariat del postfranquisme -afegint-hi la realitat legislativa que van establir els pares de la Constitució espanyola i les regulacions que se’n deriven- apareix una cosa com Foment del Treball i altres patronals catalanes. És a dir, aprofitant una institució històrica, se’n perverteixen els seus objectius per fer veure que encara representa allò que ja no és. En cert sentit, molt similar al que té lloc amb la Generalitat, que dista molt del que fou la Diputació del General i dels objectius pels quals fou instituïda.

"Si el periodisme barcelonès en lloc de fer veure que ha llegit Pla, conegués una mica el país, tots aniríem millor"

L’eix fonamental que dona una idea de la tragèdia consisteix a respondre a la planiana pregunta d'“això qui ho paga?”. En un article anterior (Estar a salari dels partits no és un obstacle per ser un revolucionari), ja els parlava de l’amic italià que coneixia bé Confindustria, la gran patronal italiana. Parlo de l’amic que es va escandalitzar quan li vaig preguntar si la patronal italiana rebia subvencions públiques –“si en rebés, com podria defensar els interessos de l’empresariat?”-. La patronal Confindustria de la Llombardia -que podria ser l’equivalent territorial de Foment del Treball- factura uns 11 milions d’euros a l’any i compta amb uns 13.000 associats. La totalitat dels ingressos correspon a les quotes de soci.

Vaig mirar els comptes de Foment de l’any 2025 i vaig comprovar que no es detalla el nombre de socis -tal com fan els sindicats-. S’explica, però, que els ingressos ordinaris (quotes de socis) van ser de 3,1 milions d’euros -atenció 450.000 euros, però, són deutors, ergo, gairebé un 15% dels socis es rebel·len i es neguen a pagar-. Agafeu-vos perquè, ara, comencen els revolts.

A més a més, Foment va ingressar 3,3 milions d’euros de subvencions de la Generalitat -més del que ingressa en quotes de socis -parlo sempre del 85% que volen pagar, és clar-. Com que les despeses, només de personal (sous i salaris) fou de 3,2 milions d’euros, es pot observar, fàcilment, que amb les quotes de socis -aquells que volen pagar, insisteixo- no s’arriba a cobrir la nòmina de les 45 persones que treballen a Foment. És a dir, amb l’empenteta de la Generalitat, problema solucionat! I encara queda algun caleró per altres despeses, que mai se sap que ens pot arribar! Amb això es respon a la pregunta d’en Pla: “això qui ho paga?”. De la resposta se’n dedueixen les actituds.

Si el periodisme barcelonès en lloc de fer veure que ha llegit Pla, conegués una mica el país, tots aniríem millor. De qui parla aquest periodisme quan qualifica d’“empresariat català” a les patronals? Com a institucions de representació forçada -com ara els sindicats- la trista realitat és que no representen ningú més que ells mateixos i els seus interessos -a més dels quatre gats que paguen quota-. Sempre, és clar, que no facin empipar massa, i no posin en cap compromís, a qui realment els posa el rostit a taula.

Tot plegat resulta molt trist per tots aquells que, un dia, vam creure que Catalunya podia arribar a ser una mena de Llombardia. Principalment en l’àmbit empresarial i en el seu poder de representació i influència sobre el poder polític -allò que ara es coneix com fer lobby-. Pla també tenia una resposta per una escenificació que pretén representar el que no és. I és que quan l’escriptor, al voltant des d'anys 1920, va visitar Aranjuez per primer cop, va escriure: “És com Versalles però amb els mobles llogats”.