La participació dels sotasignats a la comissió de seguiment del pacte per l’educació i contra la segregació escolar, per segon cop i per encàrrec de la Sindicatura de Greuges, amb altres representants del sector educatiu, inspira aquest text, sense configurar-ne cap mena de resum.
L’informe detecta la bretxa entre el cost teòric, els estàndards desitjats i la realitat del finançament públic; un clàssic entre el que hom voldria i el que hom pot assolir, particularment en el context de polítiques públiques sufragades amb finançament conjunt. És ben cert que el que hom voldria té un component ideològic gens menyspreable, i uns condicionants de finançament autonòmic prou limitadors.
No es pot aspirar a ràtios de despesa educativa sobre PIB si el finançament públic d’aquesta despesa no té a veure amb el PIB, ja que no es basa en la generació de recursos propis de la comunitat, sinó en el millor dels casos amb una transferència sobre despesa mitjana estatal.
Domina en el sector, a més, que no és només una qüestió de suficiència, sinó de justícia a la distribució dels recursos. Però la idea d’equitat a l’educació té per alguns abasts diferents. Aquesta, es compliria amb la igualtat d’accés, ja teòrica (drets) o ja efectiva (a la vista de les dificultats d’assolir-la a la pràctica), mentre que altres voldrien la igualtat de resultats, bàsics per a uns i mínims per a altres, amb polítiques compensatòries de diferent límit i, fins i tot al cost d’interferir, si s’escau, en les decisions personals o familiars.
Sigui quina sigui la funció objectiva, en el cas que ens ocupa, com en molts altres camps dels serveis públics (sanitat, serveis socials i de dependència), els recursos a aplicar són limitats. Val a dir que ens referim al finançament públic, mai a la realitat del finançament total, ja perquè així es vol -que s’acompanyi el suport dels contribuents a l’esforç dels usuaris-, ja perquè sigui infactible neutralitzar completament l’aplicació pràctica dels recursos particulars.
Entre el que hauria de ser i el que és, existeix d’entrada una bretxa que només es pot reduir pausadament. Primer per possibilitats de tresoreria, segon perquè cal un monitoratge escalonat dels tancaments de tot infrafinançament de cara a assegurar que es corregeixen els dèficits en les orientacions previstes i la seva aplicació pràctica.
"Entre el que hauria de ser i el que és, existeix d’entrada una bretxa que només es pot reduir pausadament"
Les limitacions de les anàlisis són òbvies. Tot i que algú pugui reconèixer que el problema no es resoldrà fins que, posem pel cas, les desigualtats en renda no desapareguin (per exemple, a la sanitat, a la llum del que se sap de com condicionen les classes socials, l’educació o el codi postal, els resultats de salut dels ciutadans, o en l’educació pel que fa a la pobresa infantil), el cert és que a la política pública ha de regir també el mentrestant.
Els condicionaments estructurals no s’han d’ignorar, però mai poden tampoc ser una excusa per remetre la política pública a la política, negligint la gestió, renunciant a la possibilitat de millorar constantment/escalonadament. Les diferents esferes d’actuació han de ser coherents, però es tracta d’escalats amb diferents responsabilitats que han d’evitar la inacció embargada pel debat polític, la ideologia o l’interès econòmic.
Article signat per Guillem López Casasnovas i Eugeni Garcia Alegre, UPF i CRES
Afegir VIA Empresa com a font preferida de Google de forma gratuïta
Estigues informat amb les últimes notícies d'actualitat