La professió d'economista

Sovint, després de la presentació com a conferenciants a gent que tenim un llarg CV per l'edat, acostumo a respondre, agraït, que si un lampista jubilat posés al seu estadillo totes les avaries que ha reparat, el seu CV seria més llarg i, possiblement, més útil.

De la professió d'economista, desigual com totes les professions, la reputació general no és massa bona, tot i la prevalença de la nostra presència arreu. Els qui s'emporten la pitjor part en el reconeixement reputacional possiblement són els macroeconomistes. Potser perquè se'ls associa majorment a les crisis més globals de l’economia i de més impacte social. Els més exitosos semblen, a hores d'ara, els microeconomistes del comportament, modeladors de les coses rutinàries que afecten el dia a dia de la gent: la manera com assignem el temps, ens movem en la incertesa o decidim tenir fills o casar-nos. Pel que fa als economistes del sector públic, som millors en diagnosticar els problemes que sabem que afecten el benestar de la gent que en resoldre’ls; si bé sempre tenim els comodins de “la falta de governança” o la interferència excessiva de la política sobre l’economia per a justificar els errors de predicció, tal és el pes de la política en l'economia pública.

"Els economistes del sector públic som millors en diagnosticar els problemes que sabem que afecten el benestar de la gent que en resoldre’ls"

Aquesta visió crítica de la professió l'he viscuda recentment en un fòrum especialitzat en federalisme fiscal i finançament autonòmic. Atès que tots els que hi participem formem part ja d'aquest gran ‘hàmster’ de l'Espanya plural, per la que fem rodar la roda amb els nostres arguments, descobreixo com són de mòbils aquests arguments. Recordo molt bé que en el passat es reconeixia amb bastant unanimitat que l'IRPF era el pivot de la responsabilitat fiscal i el que menys il·lusió fiscal incorporava a l'autogovern d'un govern descentralitzat. Acceptàvem també que l'IVA no hi podia jugar cap paper per allò de la unitat de mercat, i que la Unió Europea no ho permetria. L'IVA en el finançament autonòmic només podia servir per vestir una transferència de la qual no es visualitzava cap autonomia financera.

Així, alguns acadèmics fins i tot havien anat reclamant fins al 100% de cessió de l'IRPF, argumentant que amb això l'Estat no perdia poder redistributiu, ja que aquest estava en la despesa i no en els ingressos. Es començà proposant un 25%, després un 50% i ara, amb la nova proposta, es parla d'un 55% de cessió de l'IRPF... I, ai las! Entren ara en pànic alguns d'aquells entusiastes, que veuen un precipici en la pèrdua de poders de l'estat central i es posicionen avui en contra de la proposta esmentada. I posen sorprenentment sobre la taula l'anomenat IVA col·legiat com a succedani.

Aquest nou artefacte vol respondre al clam per a quan les comunitats autònomes demanin més recursos i l’administració central, magnànima, respongui exercint la seva exclusiva capacitat normativa… només si tots els reclamants es posen d'acord. A aquesta proposta ja m'hi vaig oposar a la Comissió de reforma del Finançament autonòmic com a representant de les Balears, tot i que va tirar endavant forçant el meu vot particular.

"Entren ara en pànic alguns d'aquells entusiastes, que veuen un precipici en la pèrdua de poders de l'estat central i es posicionen avui en contra de la proposta esmentada"

Però com pot algú pensar que es posarien d'acord les comunitats autònomes a la pujada d'un IVA que, en moltes comunitats amb molt consum de no residents, li acabaria restant competitivitat en preus; si a més la recaptació assolida s'hauria de repartir sobre la base de la població “ajustada” de cada comunitat, i no del consum relatiu, tal com es proposava?

Són idees, crec jo, que serveixen només per afavorir que les comunitats es barallin entre si i l'Estat mantingui l'statu quo a conveniència. Quina visibilitat i responsabilitat fiscal dona això altrament? Com pot ser que es defensi ara el contrari que abans, l’IVA front l’IRPF? En el món de l'economia pública, no només en el finançament autonòmic, sinó també a la sanitat i a l'educació, hi ha molts economistes orgànics de partit que es visualitzen per quotes que reben reputació política per l'èxit en empènyer o frenar propostes de política econòmica. I que, per la seva afiliació, ja se sap què diran abans d'obrir la boca. "Mobile qual piuma al vento"...

El gran economista John Maynard Keynes va escriure: “Si els economistes només poguessin ser considerats com a persones humils i competents, al mateix nivell que els dentistes, seria meravellós!”. 83 anys i molta recerca després, potser podríem aspirar a una comparació amb els meteoròlegs o amb els metges, però no estic segur que hàgim superat encara l'etapa dels astròlegs o dels practicants.