Enfonsar salaris, també al camp

La publicació del PLATER (Pla Territorial Sectorial d'Energies Renovables de Catalunya) ha creat un gran enrenou. Es discuteix sobre l’ús de territori agrícola per instal·lar-hi plantes de producció d’energia renovable. I em sembla bé l’enrenou —havent-hi tant sostre industrial que es podria aprofitar sense recórrer a espais naturals—. Si els nostres governants viatgessin, s’adonarien que als països que tenim al costat han trobat solucions menys ofensives amb el territori. Però el que vull assenyalar avui és que ens oblidem de la precarietat en què viu la nostra economia agrícola i que, potser, el PLATER pot aguditzar.

Al país parlem de les explotacions agrícoles que ens permeten treure pit a l’hora d’exportar. Però temo que —igual que amb la carn de porc o el turisme— exportem sobre la base d'uns salaris molt baixos. Amb una diferència: Catalunya no necessita tants bars i hotels. Tampoc tanta carn de porc —consumim només un 20% de la que escorxem—. Però el camp i el seu manteniment són vitals. Altra vegada es confon competitivitat —que es pot aconseguir amb salaris baixos— amb productivitat —que comporta pagar bé—. La setmana passada ja els parlava del Penedès i de com s’explota al pagès pagant-li uns preus de raïm que no tenen comparació amb cap dels que es paguen a Europa. Pura misèria que ha enfonsat tota una comarca sencera.

Si vols saber-ne més

 

   

Xavier Roig-En arribar la verema, mentir, al Penedès, és una tradició

Però ara m’ha arribat informació d’un poble de la plana de Lleida que podem agafar com a exemple. Un poble amb una renda per càpita que és del 75% de la mitjana catalana. On un terç de la població està formada per estrangers, i només un terç ha nascut al poble. Un poble on la meitat de la població d’entre 35 i 39 anys —la gran força de treball— és estrangera. En resum, un lloc del qual el jovent marxa i és substituït per immigració. Això sí: l’atur és zero... però per falta de gent ben pagada.

He recordat a altres articles que a Espanya —sobretot a Catalunya— tenim com especialitat principal la de pervertir models de comportament socials i econòmics. I de negoci. A altres parts, la immigració és utilitzada per cobrir llocs de treball que la població autòctona no pot cobrir. És a dir, fer feines —intersectorials— que no es poden dur a terme perquè l’atur tècnic —el real, sense comptar el temps entre que un deixa la feina mentre en comença una altra— és pràcticament zero. Per això es diu en aquests països que la immigració és necessària. I és cert.

El nostre model, insisteixo, ha estat prostituït. Cridem immigració per tirar endavant negocis que, tots ells, no són viables sense els salaris que es paguen a la immigració. Per això patim fuites de gent jove formada que marxa a Europa i mantenim un atur que està, a Catalunya, en el 8% —ep!, i tenint en compte que aquí existeix un tipus de contracte laboral, únic a Europa, que es diu “fix-discontinu”; aquests no compten com a aturats, encara que treballin només una part de l’any— mentre a Europa està al 6%. Únic cas al món: un país amb elevat atur que crida immigració!

"Cridem immigració per tirar endavant negocis que, tots ells, no són viables sense els salaris que es paguen a la immigració"

Insisteixo en el fet, perquè és molt greu i està destrossant el país: hi ha sectors sencers que només poden subsistir amb gent immigrada, ja que són els únics que accepten les condicions salarials imposades per les empreses del sector. I és molt greu perquè aquest fet deprimeix tot el mercat laboral. Tots els salaris són baixos. Més baixos del que tocaria. I, el més escandalós: els sindicats ni piulen. Tots estan al servei de qui governa i controla la propaganda.

La política de “papers per a tothom” mai ha estat un camí a seguir. Ho saben tots els països de tots colors. I de tots els temps. El desgovern que porta la península els darrers decennis —especialment Catalunya— ha convertit aquest principi en pràctica habitual. I és així que s’està destruint el futur de tots plegats. I en el cas dels catalans el fet comporta, com a torna, la desaparició del país. El de la ciutat, per descomptat. El del camp, també.