En arribar la verema, mentir, al Penedès, és una tradició

Un dels problemes que té el país és que aquells que haurien de donar exemple no ho fan. El Govern, mitjançant la premsa del règim, explica que fa coses que no són certes. Presenta un país inexistent, on l’ensenyament no és una porqueria, la sanitat té professionals ben pagats i no hi ha cues d’espera, els trens van a millor, els joves tenen accés a l’habitatge... Abans es donava la culpa a Internet d’aquest món virtual, el que no existeix. Els polítics catalans han aconseguit una paradoxa: voler fer real un món virtual. Intentar que visquem en un món virtual ha esdevingut una realitat.

Els senyors de la D.O. Cava -que és d’àmbit espanyol, no ho oblidin mai- ho intenten però a una escala més petita: el Penedès. Han tret un comunicat on no es diu res. Es parla de les famílies dels pagesos, que la D.O. injectarà una sèrie de diners, sobre el benestar, etc. Tot un reguitzell de nebulositats amb llenguatge inflamat, com si fos un text institucional que, com dic, compleix amb el que diu: res coincideix amb la realitat. Si alguna cosa és real, és que aquest sector ha aconseguit una fita històrica: enfonsar tota una comarca. No em diran que el fet no té transcendència. I ve de lluny. Els grans objectius no s’aconsegueixen en quatre dies.

Vaig publicar el meu primer article sobre el cava l’any 2005 al diari Avui. Es titulava Raïm miserable. Després en vaig publicar d’altres que, fins i tot, va merèixer l’atenció dels advocats de Freixenet, que em van trucar. Com que no deia cap mentida, les intimidacions van morir amb la trucada. A més, m’haurien d’haver donat les gràcies: vaig predir que plegarien. Bé, el cas és que en aquell primer article acusava el sector del cava d’escanyar el pagès. Motiu? Pagaven a 0,33 euros el quilo de raïm. Ara, sembla com si haguéssim avançat molt. Doncs no senyor. 21 anys després, no només som on érem. Estem pitjor. Segons l’INE, aquells 33 cèntims ara serien 52 cèntims. Doncs bé, estan asseguts? L’Associació de Viticultors del Penedès denuncia que el preu que s’està pagant està entre els 25 cèntims i els 40 cèntims. Poden trobar la notícia aquí.

"Els polítics catalans han aconseguit una paradoxa: voler fer real un món virtual. Intentar que visquem en un món virtual ha esdevingut una realitat"

Algunes informacions. L’any 2025 el preu del quilo de raïm a la Xampanya estava entre sis i dotze euros -si la calculadora no els dona overflow en fer el càlcul, observaran que això significa fins a un 480%-. Al Piemont, varien entre 80 cèntims les de pitjor qualitat fins a 2,70 euros les millors. Al Trentino-Alto Adige -grans productors d’escumós- els preus van de 80 cèntims a 1,4 euros el quilo.

Vist tot això un es pregunta: a què juguem? Tot el discurs oficial (qualitat de producte, agricultura sostenible, pagar bé al pagès...) és una absoluta mentida. Amb aquests preus no es pot oferir qualitat. Ni l’agricultura és sostenible. I al pagès se l’explota. El resultat és evident: el cava és un producte barat que, sostenint-se en l’explotació del pagès -tolerada per les autoritats-, fa que a l’estranger l’utilitzin per fer sagnia. Sembla mentida que encara hi hagi gent que pretén comparar aquest producte amb el xampany o amb els escumosos -tant italians com francesos i, fins i tot, alemanys-.

Els productors d’escumós responsables del Penedès van optant per abandonar la D.O. Lògic. Alguns fan un bon producte. Paguen bé al pagès. I col·loquen les ampolles a un preu raonablement digne a l’estranger. Lluita dura. La propaganda negativa projectada pel cava -aquest irreversible axarnagament del producte- els fa la punyeta. I el fet encara durarà. Almenys, però, aquests productors saben que el futur no està en el cava. Queda per a la història el mal causat, que és incommensurable -i ningú l’hauria d’oblidar-. Parafrasejant Churchill: “Mai tan pocs van fer tant de mal a tants”.