Exactament, de què treballes, Ariadna?

Quan vaig començar a treballar després de la universitat, em feia molta vergonya haver estudiat tants anys sense tenir una professió. No sabia què dir, perquè politòloga era una paraula que moltes persones no entenien, i filòsofa, malgrat haver completat el grau de filosofia, sonava prepotent i esnob. Feia uns mesos que estava treballant en una consultoria de comunicació política, però comunicadora o consultora semblaven càrrecs no legítims per algú que portava tan poc temps treballant en la matèria. Més endavant, quan vaig començar a escriure a VIA Empresa, també em vaig sentir estranya si deia que era periodista o treballava com a periodista sense tenir-ne una formació específica.

Les meves companyes que havien estudiat coses com economia, dret, traducció, una enginyeria o un cicle superior ho tenien més fàcil: soc economista, soc advocada, soc traductora, soc enginyera, soc tècnica administrativa. Totes tenien, qui més qui menys, un títol on aferrar-se, una descripció que quedava clara a tothom. Per fer-ho més complicat, vaig decidir que el meu màster seria en Estudis del Desenvolupament Internacional. I malgrat que vaig aprendre molt i em va obrir moltes finestres del meu cap i aplicacions dels anteriors estudis, tornàvem a estar al mateix problema. Exactament, què era jo, amb relació a la meva feina? I de quina manera podia explicar què carai sabia fer?

Si vols saber-ne més

 

   

Ariadna Romans-Les dones que fan costat a les dones emprenedores

No és estrany que després d’aquest màster tan pluridisciplinari entrés a la meva primera etapa com a autònoma, on vaig dur a terme projectes de consultoria, coordinadora de projectes educatius i recerca. També vaig continuar (com sempre, molt contenta), com a col·laboradora a VIA Empresa. Després de mesos de fer malabars entre diferents projectes molt engrescadors, però que, és clar, anaven acumulant-se a l’escriptori físic i virtual, vaig arribar la conclusió que necessitava una feina estable, amb un sou estable, en una institució estable. La meva naturalesa variada i multidisciplinària era suficient input creatiu, però la meva cartera i la meva capacitat de planificació demanaven menys riscos. Després d’uns mesos de buscar feina, vaig trobar una oportunitat per treballar al mateix departament de la universitat on havia estudiat. Però quan pensava que la multidisciplinarietat havia acabat, em vaig adonar que en un tancar i obrir d'ulls ja estava a quatre o cinc projectes diferents, malgrat estar dins del mateix contracte.

"El meu professor d’història del batxillerat em va dir que no havia de carregar-me massa coses al llom, i tenia raó. Però també sabia que només faria cas a la meitat del consell"

Ara, que continuo treballant al mateix departament, em pregunto si un doctorat em portarà l’estabilitat anhelada. Tanmateix, començo a sospitar que la meva pròpia tendència farà que mai estigui centrada en només un projecte. El meu professor d’història del batxillerat em va dir que no havia de carregar-me massa coses al llom, i tenia raó. Però també sabia que només faria cas a la meitat del consell. No ho sé, si és bo o dolent, fer moltes coses diferents en la teva jornada laboral. A vegades és emocionant, i a vegades angoixant. Però una professora de la Universitat de Ciutat del Cap, la Gina Ziervogel, una vegada em va compartir que l’era dels grans títols ja havia acabat, i les persones ja no només treballen d’una cosa en tota la seva vida. “El que és més important quan treballes és fer alguna cosa en la qual creus i t’agrada, encara que per a l’altra gent pugui semblar confusa pels salts professionals que facis. Al final, arriba un dia en què aquestes coses inconnexes encaixen”. Aquest any, per primer cop, m’ho he cregut de veritat. Després de molt de temps, les coses comencen a encaixar.