Que mori el rigor, que visquin les històries

Les històries han acompanyat les vides humanes des dels principis dels temps. Abans de la invenció de la impremta, els coneixements es transmetien, principalment, en històries. Després, aquestes històries es van escriure i van arribar a moltes més persones i generacions gràcies a la seva capacitat de ser capturades en llibres, en revistes, en notes, en manuscrits. Explicar històries és un fet extremadament humà, i ens permet intercanviar, pensar, reflexionar i progressar com a comunitat. Tant per a finalitats bones com per a dolentes, ja que explicar històries pot servir a tots els propòsits.

En els últims segles, les històries s’han relegat a sistemes de segona, no acceptats com a mètode científic i interpretats com a vehicles lingüístics amb poc rigor. Tenen raó: les històries populars, les històries infantils, les històries de persones que viuen als marges mai han format part de la Història en majúscules. Explicar històries s’ha convertit en una activitat estètica, gairebé romantitzada, que ja ningú es pren seriosament, no com a mínim com a font de coneixement.

Si vols saber-ne més

 

   

Ariadna Romans-Sobre el bé, el mal, el normal i el sentit comú

Recordo al començament de la meva carrera com a investigadora preguntar-me a mi mateixa si era millor escriure un article acadèmic amb moltes citacions o escriure un article en un mitjà de comunicació que tingués molt ressò. Tenia clar que la segona opció era l'única que arribaria a més persones, però no sabia si seria la més rellevant, la més rigorosa, la que tindria més valor, la que seria una contribució més important o la que seria més ben percebuda.

Però les històries parlen de nosaltres, creen possibilitats imaginàries, ens inspiren per seguir avançant cap a un lloc o un altre. Les històries ens expliquen coses que no sabíem o que ja sabíem sobre nosaltres mateixos. En temps de crisi, ens donen esperança. En paraules de Raymond Williams, escriptor i acadèmic gal·lès, “una era de crisi és indicativa tant de crisi del capital com de crisi de la comunicació; per exemple, de la narració d’històries”. En temps de bonança, ens donen lliçons i direccions per créixer i desenvolupar-nos. El rigor, en aquesta acció, és irrellevant. És igual si la història és veritat o no, o a la meitat. Durant molt temps hem pensat que el pitjor que podies fer era mentir, i ens hem adonat, recentment i a patacades, que el pitjor que pots fer és fer el mal o ser-ne còmplice. I les històries, justament, ens ensenyen què fer en aquestes circumstàncies.

"En temps de bonança, les històries ens donen lliçons i direccions per créixer i desenvolupar-nos. El rigor, en aquesta acció, és irrellevant"

Tsitsi Dangarembga, autora zimbabuesa, es defineix, principalment, com una explicadora d’històries. Com una dona que, a partir del seu domini de la llengua i de la cultura, digereix el que és complex i ho fa menys abstracte, i contribueix, així, a transmetre i compartir la seva cultura. A vegades, les històries també ens permeten omplir els buits en les nostres explicacions, comprendre els espais que, fins ara, com a societat, no hem sabut respondre.

Les històries ens permeten connectar emocionalment amb el que es diu, amb un lloc, un espai, una persona. I és igual si el que expliquen és real o no. És igual si s’ajusta o no a la realitat del moment històric en el qual es basen. És igual si són llegendes o són fets històrics. El que importa és que expliquen alguna cosa que recordarem per sempre. I això, el rigor, no sempre ho té