Una remor de fons
12
de Novembre
de
2025
No puc escoltar música, genera addiccions. I és clar que ho és, penso per dins. Em continua explicant que hi ha estudis que demostren que la música té un impacte directe en el nostre estat d’ànim i ens genera alteracions. Ella, ara, no pot tenir grans alteracions. Em sap greu, no haver-nos vist més sovint. Clarament, has de tocar fons, perquè et prohibeixin la música, penso de nou. Repasso mentalment en com les cançons m’ha salvat de moltes situacions, així com quantes vegades una cançó m’ha despertat records inesperats. De soroll del carrer, de distraccions en llargs viatges de cotxe, per evitar sentir converses on no volies ser, per fer-me la despistada, per compartir un moment bonic amb algú estimat. A vegades no som conscients de les coses fins que ens toquen la fibra que ens demostra que dependents som, en realitat, d’aquestes coses.
Una tarda d’hivern, d’aquestes que has de fer temps entre que es fa fosc i tens ganes de sopar, recordo estirar-me al llit i cantar cançons fins que va entrar algú al pis. Crec que van passar tres hores, i espero que no hi hagués ningú al pis del costat. Vaig cantar estirada a ple pulmó una cançó darrere d’una altra, fins que es va convertir en una espècie de catarsi estranya. Em vaig aixecar al cap de tres hores, cansada, pensant què carai m’havia passat. No solc estar tanta estona fent una sola cosa. Tampoc soc de les que es queden estirades al llit més de les hores necessàries, llevat que estigui fent una altra cosa. I aleshores em vaig adonar que sempre considero la música en segon pla.
Si vols saber-ne més
Ara mateix, per exemple, escoltant Bob Dylan i escrivint aquest article. A Hard Rain’s A-Gonna Fall. És maca. Em fa pensar en el meu pare i quan cantàvem junts al porxo. Ja fa quatre anys que no hi canta ningú. Però, és clar, és que va caure un gran xàfec i les que ens hem quedat per eixugar la roba no sabrem mai si la música no és només la romantització del passat que encara portem allà on anem. No en segon pla, sinó com una remor de fons que, facis el que facis, no marxa mai. Com el passat.
"Suposo que la música genera addicció; perquè és molt més que una remor de fons"
Acabo de comprar-li un vinil que crec que tinc a casa, però que penso que li pot agradar. Des que ens hem conegut que juga amb els vinils, els compra, els posa i és feliç escoltant música. Tanca els ulls i somriu si saps que l’estàs mirant. D’alguna manera, és la manera que tinc de pensar que si es coneguessin tots dos escoltarien música junts, homes de poques paraules, i dirien alguna cosa com “oh!” i “ostres, que n’és de bona, aquesta”. Suposo que la música genera addicció; perquè és molt més que una remor de fons.