GeoSpy al descobert

Hi ha qui diu que una imatge val més que mil paraules. Però si la foto passa per GeoSpy, n’hi afegeix les coordenades. I potser fins i tot la teva adreça. Ja sabem on ets!

GeoSpy és la nova joguina de la intel·ligència artificial capaç de localitzar pràcticament qualsevol foto del món a partir només dels seus píxels. Sense metadades, sense GPS, sense etiquetes. Només amb allò que veu: el patró de les matrícules de cotxe, el disseny d’un fanal, la façana del darrere, o el tipus de vegetació. És el somni humit de qualsevol senyora Fletcher… i el malson de qualsevol persona amb ganes de mantenir la seva privacitat.

Si vols saber-ne més

 

   

Gina Tost-El jutge que obre totes les cartes

Segons dades recents, GeoSpy pot identificar la ubicació de més del 85% de les imatges provades amb un marge d’error inferior a 100 metres. Una precisió que supera fins i tot la d’alguns sistemes militars.

"Segons dades recents, GeoSpy pot identificar la ubicació de més del 85% de les imatges provades amb un marge d’error inferior a 100 metres"

L’eina es va fer viral a principis del 2025, després que diversos creadors de contingut la provessin amb fotos retallades i la IA encertés no només el país, sinó el carrer exacte. En pocs dies, GeoSpy va passar d’un experiment obert al públic a un producte restringit per “entitats governamentals i empreses autoritzades”. Traduït: massa gent hi jugava a fer de detectiu, i algú va veure que això podia acabar malament.

Un problema cultural...

El problema no és només tècnic, sinó cultural. Hem convertit la nostra vida en una col·lecció d’imatges: viatges, menjars, criatures, oficines, festes d’aniversari… Però el que abans era un àlbum inofensiu, ara pot ser un mapa personal de moviments. GeoSpy pot identificar una ciutat a partir d’unes rajoles, una tanca o el color d’un autobús. És com si cada fotografia fos un crit: “Hola, soc aquí, en aquest punt del planeta!!”.

El salt que representa GeoSpy és profund: ja no parlem d’un algoritme que analitza rostres i sap qui som, sinó d’un sistema que analitza el món i sap on ens movem. Els patrons geogràfics es converteixen en identitats mudes. Les dades visuals esdevenen proves. I això té conseqüències polítiques, empresarials, i humanes.

"Els patrons geogràfics es converteixen en identitats mudes. Les dades visuals esdevenen proves. I això té conseqüències polítiques, empresarials, i humanes"

Perquè no ens enganyem: la mateixa eina que pot ajudar a verificar una fotografia d’una guerra o trobar una persona desapareguda, pot ser utilitzada per rastrejar dissidents, descobrir domicilis de periodistes o identificar on estudien els fills d’un càrrec polític. El límit entre la seguretat i la vigilància és molt prim.

Hi ha una ironia cruel en tot això: hem entrenat les màquines amb milions de fotos públiques, i ara ens sorprèn que siguin capaces de reconèixer-nos l’entorn. Oh, sorpresa! Què esperàvem? Hem deixat la porta oberta i ens queixem que ara hi entra gent. GeoSpy no ha fet res que no li hàgim permès fer: consumir, veure, memoritzar, i correlacionar el món visual que li hem entregat.

És el mateix principi que va convertir Geoguessr (aquell videojoc innocent que et fa endevinar un lloc del món amb una foto de Google Street View) en una obsessió per molts jugadors. Però mentre Geoguessr era un joc que depenia dels coneixements dels jugadors, GeoSpy és un instrument de poder que no depèn de com sigui de friqui el seu usuari.

Cada cop que apareix una nova eina de vigilància, la mateixa frase fa acte de presència: “A mi no em preocupa, jo no tinc res a amagar”. És el mantra preferit de qui no ha llegit mai una llei de protecció de dades ni ha pensat què pot significar que un algoritme sàpiga on vius, on treballes, o on portes els teus fills a escola. No es tracta de tenir secrets, sinó de tenir dret a tenir-los tots.

... amb conseqüències polítiques

El que més em preocupa no és que GeoSpy existeixi, sinó que sigui inevitable. Que cap legislador, empresa o ciutadà tingui encara eines reals per limitar-ne els abusos. La Unió Europea té l’AI Act, sí, però aquests marcs legals sempre arriben tard: les lleis viatgen en Rodalies, i la tecnologia vola amb el Falcon.

"La Unió Europea té l’AI Act, sí, però aquests marcs legals sempre arriben tard: les lleis viatgen en Rodalies, i la tecnologia vola amb el Falcon"

Com a líders tecnològics, no podem permetre que el debat sobre la privacitat sigui patrimoni universal de juristes, antropòlegs, o filòsofs. Les empreses que desenvolupen, adopten o simplement toleren eines com GeoSpy tenen una responsabilitat directa. No n’hi ha prou amb posar-hi un “ús restringit”. Cal que hi hagi transparència sobre els conjunts de dades, protocols d’accés verificats i, sobretot, una traçabilitat ètica: qui l’utilitza, per què i amb quines conseqüències.

És molt fàcil entusiasmar-se amb el wow factor de la IA, amb aquella sensació de màgia tecnològica. Però un bon líder tecnològic sap que l’èxit no és sorprendre, sinó sostenir. I sostenir vol dir garantir que les innovacions no vulneren drets fonamentals. Si no ho fem nosaltres, ho farà algun tribunal, i molt possiblement, massa tard.

La direcció és clara: vivim en un món on les dades visuals són el nou petroli, i els algorismes són els nous geòlegs. I com tota extracció massiva, genera riquesa per uns pocs i contaminació per la resta. Potser d’aquí poc, quan ens facin una foto, no pensarem si sortim bé o no, sinó què s’hi veu. Si la façana del fons delata la nostra ubicació, o si aquell reflex a l’ull conté prou informació perquè una màquina calculi el radi solar de la finestra.

"Potser d’aquí poc, quan ens facin una foto, no pensarem si sortim bé o no, sinó si si aquell reflex a l’ull conté prou informació perquè una màquina calculi el radi solar de la finestra"

La tecnologia no ens espia: simplement ens observa millor del que nosaltres observem el món. I potser aquest és el veritable perill (i la gran oportunitat) del nostre temps: aprendre a mirar de nou amb consciència, no només amb ull estètic.

GeoSpy és molt més que una aplicació polèmica: és un mirall que ens retorna la nostra pròpia inconsciència digital. Ens mostra que la frontera entre compartir i exposar s’ha dissolt, i que la neutralitat tecnològica és una crossa per no prendre decisions difícils. GeoSpy no és el problema, és el símptoma: el reflex digital d’una societat que ha confós la connexió amb l’exhibició. La pregunta no és si volem viure vigilats, sinó qui volem que ens miri. I si no ho decidim nosaltres, algú ja ho està fent per nosaltres.