L'Internet de Schrödinger

Tinc la sensació que a cada nova revolució tecnològica perdem un llençol. A vegades és el català, a vegades són les galetes, d'altres són les xarxes socials… Hi ha una teoria anomenada Dead Internet que sosté que la major part del contingut que consumim ja no el creen persones, sinó bots parlant entre ells, amplificats per algoritmes que confonen activitat amb interès. I així em sona que trobarem a faltar aquell internet que vam conèixer.

De la mateixa manera que amb la crisi dels trens de Rodalies que estem vivint trobem a faltar quan Rodalies funcionava malament, en uns anys trobarem a faltar les connexions de 56 kB.

Sona exagerat, però les dades ens porten a malpensar: la meitat del trànsit global d’internet ja no és humà. 

Si vols saber-ne més

 

   

Gina Tost-El motor de la burocràcia

No estem parlant d’una metàfora ni d'una provocació. Les dades ens parlen, i ens diuen que bots que generen contingut, el repliquen, el posicionen, l’optimitzen i el tornen a distribuir, són la norma. El seu objectiu? Ocupar espai, captar atenció i monetitzar-la. Aquí és on entra en joc el concepte de SLOP.

SLOP no és “contingut dolent” o un insult. És una nova categoria. Tenim massa contingut generat de manera massiva amb sistemes d’IA, de baix cost i baix valor, pensat per alimentar l’economia de l’atenció. Textos que diuen el mateix amb paraules lleugerament diferents. Vídeos que repeteixen estructures conegudes. Imatges que semblen boniques fins que les hi veus les costures. Tot correcte, tot coherent, tot gris.

El contingut amb IA pot ser bo, però el 99,9% no ho és.

"Tenim massa contingut generat de manera massiva amb sistemes d’IA, de baix cost i baix valor, pensat per alimentar l’economia de l’atenció"

I no em malinterpreteu: internet sempre ha estat plena de deixalles digitals. El problema és l’escala i la velocitat de la IA. Quan el cost de produir contingut cau pràcticament a zero, el sistema deixa de premiar la qualitat i comença a premiar la persistència. No qui diu alguna cosa millor, sinó qui la diu més vegades, més seguida, més repetida.

Això té conseqüències que van molt més enllà del cansament de l’usuari. Per a les empreses, significa competir en un entorn on la visibilitat es dilueix. On invertir en contingut rigorós, original o contextualitzat surt massa car per competir… i queda enterrat sota capes i capes de textos ortogràficament correctes però buits de significar, emoció i passió. 

A més, per la IA del futur hi ha un risc afegit: entrenar sistemes futurs amb material generat automàticament pels sistemes actuals, en un bucle de retroalimentació que empobreix el conjunt.

"Quan el cost de produir contingut cau pràcticament a zero, el sistema deixa de premiar la qualitat i comença a premiar la persistència"

Aquí és on entra en escena la teoria de l’internet mort. 

No perquè internet hagi deixat de tenir humans navegant i consumint, sinó perquè els humans ja no són necessàriament el senyal dominant amb criteri. Sobresurt el soroll per sobre de l’esperit i l’ànima.

I ara vindrà un polític, amb un PowerPoint fet per una gran consultora i dirà: “La resposta és posar més filtres, més IA per detectar IA, més automatització per corregir els efectes de l’automatització”. 

Però, com he dit més d’una vegada, aplicar tecnologia per solucionar un problema és digitalitzar un problema. Aquest tema no necessita filtres; necessita governança i decisions empresarials que han confós creixement amb valor durant massa temps. 

"Potser la pregunta real és una altra: qui s’està beneficiant del fet que cada cop sigui més difícil distingir una idea d’un soroll. I sobretot, qui pensa agafar el toro per les banyes"

Internet no està mort, però tampoc està sa. Ara mateix només n’estem premiant la capacitat d’ús, on potser hauriem de fixar-nos en la qualitat del servei. Potser el debat no hauria de ser si internet està viu o mort, com el gat de Schrödinger. Potser la pregunta real és una altra: qui s’està beneficiant del fet que cada cop sigui més difícil distingir una idea d’un soroll. I sobretot, qui pensa agafar el toro per les banyes.

Ni eixutes ni humides,

són bones les bones

patates fregides.

Rosses per fora, i per dins

flonges com el pa calent,

satisfan el paladar

més exigent.

Un pot menjar-se-les soles,

però acompanyen molt bé

els plats de carn més diversos

quan ens convé.

Ni eixutes ni humides,

són bones les bones

patates fregides.

— Miquel Martí i Pol

Això no t’ho fa un LLM.