Senyals que m’estic fent gran

Aquest 2026 m'adono que em faig gran per coses que em passen i, sobretot, per coses que ja no em passen. Us en faig una llista, a veure si a vosaltres també us està passant, o el pas del temps només m’afecta a mi.

Les paelles m’empoderen

No és un gadget ni un “caramel que cal compartir a xarxes”. És una paella pesada, que aguantarà anys de guisats i sofregits. I m’agrada. Em fa il·lusió. Això és senyal que valoro l’efectivitat per sobre del “smart” inútil, que ja no busco espectacle sinó servei i practicitat. Més val una bona paella, que una de barata que m’aguanta un any i se’n va a l’abocador.

Si vols saber-ne més

 

   

Gina Tost-La maleïda porta connectada

Això ja ho he viscut

Cada nova IA, cada app, cada “gran revolució dels videojocs” sembla que torni a repetir un patró que ja he vist. Els temps són cíclics, i a la tecnologia encara més: consoles que prometen gràfics impossibles, presentacions de producte, IA que revolucionarà el món i després només repeteix patrons antics… I tu penses: espera, això ja ho vaig viure fa vint anys. I ningú se'n recorda. Jo sí.

Prou apps

Em canso d’aplicacions que prometen simplificar la vida i només compliquen l’existència. A la mínima que em demanen dues coses, em fan arrufar el nas i les desinstal·lo. Cap drama. He après a protegir la meva energia vital, que és molt més valuosa que qualsevol trend.

Digitalització pública

A l’administració pública, a escala digital, no li posarem el llistó molt alt, però és frustrant, irònic, i trist que depenguem de sistemes fets a través de pedaços, i que no hàgim pogut accelerar ni una mica els terminis administratius o els certificats digitals.

"És frustrant, irònic, i trist que depenguem de sistemes fets a través de pedaços"

El servei per sobre de la novetat

Un taxi que arribi a temps, un restaurant amb bon servei, una carnisseria que em tanca els paquetets perquè no vessin i ho pugui congelar de manera individual…  Això és el que compta. La resta és màrqueting i soroll. I jo m’hi acostumo ràpidament, a la bona vida.

Els problemes que no són problemes

A vegades em ve gent jove fent una llista de coses que demà ja no seran importants.

I tu, amb tota la calma del món i una mica de mala llet, penses: “M’he fet gran”. És un senyal. Ja no persegueixo els problemes, flueixo entre ells i només em mou el que realment importarà d’aquí a deu anys.

Fer-se gran no és només adonar-se que tot això passa. És també reconèixer un privilegi: tenir criteri, saber què és realment útil i què és soroll, i, sobretot, poder riure’n. I mentre molts corren darrere de la novetat com si fos la primera vegada que existeix, tu ja saps que la vida, la tecnologia i els videojocs són cíclics, repetitius… però igualment fascinants quan els mires amb els ulls de qui ja ha vist el pitjor i encara sap apreciar el millor. Ja tinc ganes de fer-me més gran per veure’m amb els ulls dels que són més grans (com el Carles Flo del VIA Empresa) que va dient alló de: "Gent jove, pa tou".