La maleïda porta connectada

Hi ha històries que són tan absurdes que només poden ser veritat. La del senyor del New York Times que queda atrapat al seu propi pàrquing perquè la porta (una porta normal i corrent, d’aquestes que tota la vida s’han obert amb un comandament cutre que penja del portaclaus) només funciona amb una aplicació que aquell dia decideix no funcionar és, probablement, la metàfora més precisa del món digital que estem construint: un món on l’alta tecnologia que ens va prometre robots i cotxes voladors fa que no obri ni tanqui la porta de casa si cau el wifi. 

I el més desconcertant és que ja ens sembla normal.

Si vols saber-ne més

 

   

Gina Tost-Ni tot està per fer ni tot és possible

Hem entrat en aquesta fase estranya de la modernitat on posseir ja no vol dir el que volia dir als anys 90, perquè podem pagar milers d’euros per un cotxe i, tot i això, que el fabricant ens recordi cada mes que algunes funcions “no són nostres”, sinó d’un servei que cal renovar. O comprem un mòbil caríssim que fa fotografies increïbles, però que comença a fallar sempre casualment quan presenten un model nou i, al cap d’uns anys, el seu sistema operatiu ja no accepta actualitzacions. I no parlem dels videojocs, la música o les pel·lícules, que desapareixen de la nostra biblioteca quan tanca un servidor o hi ha un canvi de documents legals entre algunes empreses dels Estats Units.

Som, en definitiva, no-propietaris de coses que comprem amb els nostres diners. I no tenim res a fer. Només ens queda la sensació de tenir-ho tot a la mà i, alhora, no tenir absolutament res.

"Només ens queda la sensació de tenir-ho tot a la mà i, alhora, no tenir absolutament res"

I entrem llavors en el segon acte del drama: les subscripcions. Aquest invent meravellós que va començar sent una fórmula còmoda per escoltar música o mirar sèries i ha acabat convertint-se en una espècie d’IBI digital aplicat a qualsevol activitat inimaginable. 

La subscription fatigue ja és oficial a mig món: resignació i incredulitat davant d’una pantalla que, quan vols fer una cosa aparentment banal (editar un document, llegir un article, aparcar), et diu que primer cal que paguis “només 4,99 euros al mes”. I així, sense adonar-nos-en, el nostre dia a dia està ple de finestretes que no s’obren si no és passant per caixa, i d’“experiències prèmium” que no tenen res de prèmium.

El més curiós és que ens han venut aquesta dependència com una forma de llibertat i facilitat a la vida moderna. Tot és “flexible”, tot és “smart”, tot és “sense compromís”. Però la realitat és que la flexibilitat és un miratge. Ja no tens accés a les teves pròpies fotos si no renoves el pla. Ja no pots llegir el que havies guardat. Ja no pots obrir els teus arxius. I si el programari decideix que aquell dia no, doncs aquell dia no.

"Ens han venut aquesta dependència com una forma de llibertat i facilitat a la vida moderna. Però la realitat és que la flexibilitat és un miratge"

En aquest context, les garanties digitals haurien de ser un debat central a Europa, però encara sembla que fem veure que no hi ha cap problema mentre l’ecosistema digital es transforma en finestres pop-up que demanen permisos, el teu correu, i accés a dades. Necessitem, literalment, una nova categoria de drets: el dret a utilitzar el que hem comprat.

És absurd, però hem perdut el nord. Necessitem el dret a no dependre d’un servidor llunyà per fer servir una cosa que no hauria de tenir res de smart, el dret a reparar allò nostre sense passar pel taller oficial de la marca. Necessitem que algú (i miro al legislador, i regulador) que digui públicament que la propietat no pot desaparèixer només perquè el capitalisme digital ha descobert que és més rendible convertir-nos en abonats perpetus.

I després hi ha el tema del SMART, aquesta paraula tan utilitzada pel màrqueting tecnològic que ha perdut tot significat. Ens han repetit mil vegades que el futur seria més fàcil, més intuïtiu, més còmode, i és cert que moltes coses ho són… fins que deixen de ser-ho de la manera més absurda possible.

"Necessitem el dret a no dependre d’un servidor llunyà per fer servir una cosa que no hauria de tenir res de 'smart', el dret a reparar allò nostre sense passar pel taller oficial de la marca"

Potser el malson del capitalisme no és que les coses s’espatllin, sinó que es desconnectin.

No crec que la solució sigui renunciar a la tecnologia; això seria tan absurd com pretendre tornar a portar un cavall perquè el cotxe ens demana pasta cada mes. Però sí que crec que hem de començar a posar límits clars a aquest model que confon innovació amb dependència i que converteix qualsevol gest quotidià en una forma de lloguer. I, sobretot, hem de deixar de celebrar com a “progrés” coses que, en realitat, ens fan més vulnerables: aplicacions que poden impedir-te sortir del teu propi pàrquing, serveis que poden deixar de funcionar en qualsevol moment, o objectes que has comprat, però que no tens.

Perquè si no, acabarem tots vivint en aquest futur on res no és nostre, tot és de pagament i, el dia menys pensat, una porta que abans obríem amb una clau decideix que avui no toca. I allà et quedes, atrapat entre la comoditat promesa i la realitat digital, pensant que potser el veritable luxe del segle XXI no serà tenir cotxes voladors i robots, sinó tenir coses que, simplement, funcionin a la primera.