El cel com a infraestructura

Ens passem el dia connectats amb el cel i no ho sabem. Cada vegada que mirem el temps a la tele, obrim el Google Maps, fem servir una app per demanar menjar per encàrrec, utilitzem xarxes socials o truquem pel mòbil, hi ha un exèrcit de satèl·lits fent de missatgers silenciosos entre el que fem aquí baix i el que passa allà dalt. Però a diferència de les estrelles, aquests punts que orbiten la Terra no tenen res de poètic: són canonades digitals. I com totes les canonades, si no les cuidem, ens acabaran creant un problema.

Actualment, hi ha més de 12.000 satèl·lits orbitant la Terra, i només la meitat funcionen. L’altra meitat és ferralla espacial. No és una metàfora: són deixalles metàl·liques girant a 28.000 km/h, cadascuna amb prou energia per destruir-ne una altra.

"Actualment, hi ha més de 12.000 satèl·lits orbitant la Terra, i només la meitat funcionen. L’altra meitat és ferralla espacial"

El nostre mòbil, quan busca la ubicació, rep senyals d’entre sis i dotze satèl·lits cada segon, i es calcula que, abans d’anar a dormir, ens hem connectat a uns 200 satèl·lits durant el dia. No és una connexió “romàntica” amb l’univers, és trigonometria orbital. El cotxe amb GPS, el rellotge intel·ligent, els drons, els vaixells, els avions comercials, les plataformes d’agricultura o la logística: tots depenen de constel·lacions artificials. Som addictes a un cel que creiem infinit.

La paradoxa és que anomenem “núvol” a les nostres dades quan, en realitat, passen per satèl·lits, cables submarins i centres de dades terrestres. No hi ha res de vaporós en aquest núvol: és acer, coure i silici. I, cada cop més, diòxid de carboni. Sabíeu que Google està reactivant una central nuclear per alimentar la seva IA i competir contra la Xina?

Si vols saber-ne més

 

   

Gina Tost-“Centres de Dades que esteu en el cel…”

L’espai, que abans era territori de científics i astronautes, ara és un espai de negoci: satèl·lits petits, llançaments barats, constel·lacions massives... 

Mentrestant, les missions d’exploració (les que ens haurien de recordar la importància de mirar més enllà) conviuen amb una cursa per ocupar òrbites útils abans que els altres. Les empreses parlen d’“accés universal a internet” o “connectivitat global”, però la realitat és que ja hi ha “més de 100.000 satèl·lits planificats per ser llançats aquesta dècada”. I l’espai orbital, a diferència del ciberespai, no és infinit. Té una capacitat limitada, física, mesurable. 

La “síndrome de Kessler” (reaccions en cadena de ferralla espacial) ens explica que no cal un meteorit per acabar amb la nostra connectivitat: només cal que continuem fent el ruc amb l’espai.

Però aquesta història no va només de ciència i sostenibilitat. Va de poder. Qui controla l’espai, controla la informació. I qui controla la informació, controla el món. Les decisions sobre freqüències, trajectòries i permisos no les prenen els astrònoms, sinó els consells d’administració. No és casualitat que els noms més actius a l’espai siguin els mateixos que dominen internet. El cel, avui, és un actiu financer.

"Qui controla l’espai, controla la informació. I qui controla la informació, controla el món"

Ens agrada imaginar que “l’espai és el futur”, quan en realitat és un mirall del present: un reflex perfecte de com tractem els recursos comuns. Si un dia els nostres descendents aixequen la mirada i no poden veure les estrelles per culpa de la ferralla orbital, que no ens sorprengui. Haurem fet amb el cel exactament el mateix que amb la Terra: utilitzar-lo fins que deixi de servir-nos.