La màquina d'hipòtesis

A finals de primavera, Tom Di Mino, un enginyer d'intel·ligència artificial nord-americà, va anunciar que havia fet allò que un segle d'experts no ha aconseguit: desxifrar el Lineal A, una de les escriptures de la Creta minoica que encara no sabem llegir. Di Mino és un lingüista amateur que té diversos graus de coneixement de grec àtic, llatí clàssic, sànscrit, àrab i ugarític, i que fa set anys que estudia el Lineal A cretenc. Va començar a treballar en el seu desxifratge al gener i diu que la idea feliç li va arribar el 22 de maig. Per posar-la a prova, va fer servir Claude Code —un assistent de programació IA— per escriure un eixam de programes per trobar patrons al corpus digitalitzat de Lineal A. Grans afirmacions demanen grans demostracions, que deia Carl Sagan. Les seves conclusions són ara sobre la taula de revisors de Rutgers, la Universitat de Nova Jersey i la Universitat de Cambridge.

Si fos cert, podria produir un terratrèmol de proporcions bíbliques en el nostre coneixement de la història (de fet, de proporcions prebíbliques; estem parlant del 1800 aC). L'última vegada que algú va desxifrar una escriptura similar, el Lineal B, va ser l'any 1952 i la notícia va acabar, l'any següent, a la portada del Times de Londres. Qui en fou l'artífex, el lingüista autodidacta Michael Ventris, tampoc era del gremi: era arquitecte. L'amateur que arriba al desxifratge d'una llengua sense preconcepcions ni acadèmies a qui satisfer no és un fet estrany en la història dels desxiframents. Cal dir que Ventris va col·laborar amb el lingüista britànic John Chadwick. Una mica com li passa a en Di Mino, que ha col·laborat amb la IA de Claude, d'Anthropic.

Utilitzar IA per fer una descoberta no vol dir que «una IA ha desxifrat el Lineal A», un titular tan gormand com fals. Di Mino va ser qui va veure que a l'inici d'una pregària repetida als santuaris de muntanya minoics de Creta hi podia haver una arrel semítica de tres consonants, la mateixa que en hebreu vol dir «habitar». Per fer això cal tenir objectius, coneixement i imaginació, tot el que una màquina no té. El que sí que tenen les màquines és que poden treballar sense parar, que és el que els va fer fer Di Mino. El resultat va ser que la IA va abaratir fins a quasi zero el cost de comprovar la seva hipòtesi contra les gairebé 1.500 inscripcions que conservem de Lineal A. La IA com a màquina de provar hipòtesis.

Si vols saber-ne més

 

   

Josep M. Ganyet-L'afer Anthropic

Crec que aquesta és la millor manera —i més honesta— de veure la IA generativa que tant fem servir. No pensa per nosaltres; només ens ajuda a equivocar-nos més de pressa… i que tornar-ho a provar no suposi un cost. La hipòtesi, el criteri, la pregunta i el per a què continuen sent humans.

Si generar respostes plausibles a una pregunta passa a ser gratis, el cost es desplaça a l'altre extrem: comprovar que siguin certes. I comprovar continua sent car i lent perquè és humà. La hipòtesi de Di Mino encara no ha passat cap revisió per parells. I la idea que el Lineal A representa una llengua semítica tampoc no és nova i en el seu moment ja va ser descartada. Tot això no vol dir que Di Mino s'equivoqui, només que encara no sabem si el que ha descobert té valor. I saber-ho del cert costarà molt més que haver-ho generat.

Els enginyers de programari ja fa temps que vivim en aquest bucle d'hipòtesi-generació-comprovació, amb la diferència que el temps per a la comprovació és cada vegada més minso. Una enquesta recent del sector deia que només el 48% dels desenvolupadors revisa sempre el codi que els escriu la IA abans de donar-lo per bo. La màquina produeix més del que ningú té temps de mirar-se, i com que generar va més de pressa que verificar, els equips optimitzen per tancar tasques, no per reduir riscos. L'objectiu és despatxar: el que sembla cert esdevé cert sense que ningú pugui garantir que ho sigui. Ah, amic.

"La màquina produeix més del que ningú té temps de mirar-se, i com que generar va més de pressa que verificar, els equips optimitzen per tancar tasques, no per reduir riscos"

Els qui estudien el Lineal A fa temps que ho saben. Ester Salgarella, filòloga de Cambridge especialista en escriptures egees, ho explicava en un assaig: el problema no és la potència de càlcul, és l'evidència. El corpus sencer del Lineal A no arriba a 1.500 inscripcions —el Lineal B en té 6.000—, i la majoria són notes de comptabilitat, breus i sense gramàtica. No tenim cap pedra de Rosetta, cap text bilingüe que ens en doni la clau. Amb tan poc, escriu Salgarella, desxifrar-lo serà més aviat «un excel·lent exercici de creativitat humana».

Arribats aquí segurament us estareu preguntant si vosaltres o jo no ens hem equivocat de publicació, i si no he enviat a VIA Empresa la meva pàgina de Sàpiens (que ben bé podria ser). Tindríeu i no tindríeu raó. En tindríeu en el sentit que la notícia m'importa, que estic a la Universitat de Creta fent un curs que inclou els seus sistemes d'escriptura antics i que el tema em fascina. Més si hi ha IA pel mig. I no, perquè en realitat de les experiències de Di Mino i de Salgarella en podem aprendre molt, moltíssim per a la nostra empresa i per a nosaltres mateixos.

Una empresa que tingui una certa trajectòria no deixa de ser com una excavació arqueològica: diferents èpoques, en què hi ha diferents directius i treballadors on s'usen diferents tecnologies, metodologies i materials, i on es tracta amb diferents proveïdors i clients en diferents àrees geogràfiques (de fet, qualsevol cosa + temps = arqueologia). Tot això conforma un arxiu de coneixement heterogeni, sense format ni estructura que sovint està enterrat en arxius en diversos suports (sé d'un diari que té part de l'hemeroteca inaccessible). Seguint l'analogia, podríem dir que totes les nostres empreses tenen el seu Lineal A: penseu en l'arxiu de contractes que ja no podeu llegir, el codi heretat que va escriure algú que ja no hi treballa i que «millor no tocar res» o els anys de dades valuoses esbarriades per diferents discos durs.

"Una empresa que tingui una certa trajectòria no deixa de ser com una excavació arqueològica: diferents èpoques, en què hi ha diferents directius i treballadors on s'usen diferents tecnologies, metodologies i materials"

Però això era un problema fins fa un parell d'anys; avui, la IA generativa ens permet fer un Di Mino amb el «nostre Lineal A», direu. Segur?

La bona notícia és que la IA generativa sovint funciona a mitges a l'hora d'organitzar la informació opaca, i la meitat que funciona ja ens és prou útil. Igual que els estudiosos del Lineal A poden reconstruir què compta una tauleta — oli, vi, jornals— sense entendre'n la llengua, només per l'estructura, els números i el context: podem recuperar la funció d'un arxiu opac sense desxifrar-lo del tot. La màquina és boníssima per a aquesta feina deductiva a gran escala. La mala notícia és la lletra petita: la lectura profunda, el «què vol dir exactament això» —"per a què vam signar aquell contracte"— continua necessitant algú que ho validi. Si no ho fas, no n'has resolt la funció; només la forma.

Escric tot això des de Creta. En una de les classes del curs Creta Passat i Present 2026, la professora Athena Kavoulaki ens ha parlat justament de les escriptures minoiques que encara esperen ser llegides. En acabar li he preguntat si estava al cas de l'afer Di Mino. La resposta —que segur que ja havia fet abans— ha posat la IA al seu lloc: el Lineal A «es desxifra cada cert temps» —cada poc surt algú que diu haver-lo resolt—, això sí, estic segura que l'única manera de desxifrar-lo és amb l'ajut de la IA. Però cal esperar.

"Totes les nostres empreses tenen el seu Lineal A: penseu en l'arxiu de contractes que ja no podeu llegir, el codi heretat que va escriure algú que ja no hi treballa i que «millor no tocar res»"

M'agrada que la frase d'una hel·lenista serveixi de manual d'ús de la IA: «cal esperar». La màquina accelera les hipòtesis. La santa paciència de comprovar-les —a la teva empresa i molt especialment a Creta— encara és nostra.