No som res

Dos dels meus referents vitals han dedicat part de la seva obra a parlar del nihilisme. Joan Capri, amb el monòleg No som res (1968), hi posava la ironia existencial; el grup basc La Polla Records, amb l’àlbum No somos nada (1986), hi posava la ràbia anarco-punk. A la connotació del “No som res” català —la de no tenir cap poder—, La Polla hi afegia el de “som inclassificables”: “Quieres identificarnos, tienes un poblema” (sic). Som insignificants, però alhora ningú no ens podeu controlar perquè ningú no ens podeu identificar.

Si vols saber-ne més

 

   

Josep M. Ganyet-Deixar de ser e-mbècils

40 anys després, aquella consigna anarco-punk ressona amb força en un altre escenari: el de l’ecosistema mediàticopolític que ha generat paradoxalment l’anarcocapitalisme dels broligarques de Silicon Valley. El que abans era una aspiració de l’Estat —classificar-nos i controlar-nos— avui és el nostre pa de cada clic. El resultat és que, per a molts, la vida quotidiana es converteix en un no-futur nihilista, com el que denunciaven els punks dels vuitanta.

"El que abans era una aspiració de l’Estat —classificar-nos i controlar-nos— avui és el nostre pa de cada clic"

Propaganda

Les xarxes socials s’han convertit en òrgans de propaganda. La comunicació que hi circula no pretén informar ni convèncer: pretén mobilitzar despertant emocions primàries. Els missatges són fragmentaris, descontextualitzats, hiperbòlics i maniqueus: arriben al budell, no al cervell. No és un error, és per disseny (not a bug, a feature).

En aitals entorns és impossible mantenir un debat serè i enraonat sobre temes tan complexos com immigració, transsexualitat, religió o política. La conversa pública es redueix a un camp de batalla permanent que es desborda a parlaments i fòrums de debat. No és un problema de dreta contra esquerra, sinó la substitució de la raó pel budell.

"Els missatges són fragmentaris, descontextualitzats, hiperbòlics i maniqueus: arriben al budell, no al cervell"

Martyr subito

El 10 de setembre de 2025, Charlie Kirk, líder de Turning Point USA i figura de referència de la ultradreta trumpista, va ser assassinat d’un tret mentre parlava a la Universitat de Utah. Sense solució de continuïtat, Kirk va ser elevat a la categoria de màrtir i la seva mort instrumentalitzada per justificar fàtues contra infidels. Polítics i influenciadors assenyalen col·lectius sencers —persones trans, progressistes, dissidents— com a còmplices necessaris. El que havia de ser una condemna unànime a la violència s’ha convertit en més combustible per a l’odi que escampava Kirk. Malgrat totes les rentades que li han fet, que quedi clar que un dels seus projectes insígnia era la Professor Watchlist, una eina per a denunciar i assetjar professors universitaris que no pensaven com ell. Alguns expliquen com han de portar la canalla a l’escola amb protecció policial.

Nihilisme lol

L’assassí de Kirk és Tyler Robinson, un jove de 22 anys de família republicana. No encaixa en cap etiqueta fàcil: no és res. La policia va recuperar uns missatges estranys gravats a les beines de les bales: “S'observen protuberàncies, OwO, què és això?”; “Ei, feixista! Atrapa! ↑ → ↓ ↓ ↓”; “Oh, Bella ciao”; i “Si llegeixes això, ets gai, l'ol”. Tot sembla un absurd fet for the lols (pels riures). Però no.

Aquests missatges descontextualitzats no s’entenen, però posats en el context que toca, en el dels joves jugadors de videojocs com ell, tenen significats i responen a codis ben definits. I no són precisament missatges polítics, ans al contrari, tenen a veure amb l’antipolítica o, més aviat, amb l’anti-tot (això ho cantava Eskorbuto, un altre grup punk de l’època).

Els seus amics diuen que Robinson rarament parlava de política. No era cap militant disciplinat ni un fanàtic organitzat, sinó un jove alienat, criat en contradicció amb el seu entorn —entre l’entorn en línia i la Utah on vivia— i radicalitzat als marges d’internet. La seva dissonància vital va acabar en violència letal. El seu cas incomoda perquè no és fàcil de classificar: no respon al clixé de terrorista d’extrema dreta ni al d’activista d’esquerres. El nihilisme ja ho té, això.

"El cas de Robinson incomoda perquè no és fàcil de classificar: no respon al clixé de terrorista d’extrema dreta ni al d’activista d’esquerres"

Coda

La Polla Records advertia: si l’Estat et vol identificar és per controlar-te. El seu “No somos nada” era resistència política. Avui, en canvi, el “no som res” de Robinson i d’altres com ell ja no és un rebuig conscient al sistema, sinó la constatació d’una desconnexió amb la realitat física que porta a menysprear-la.

“No som res” continua sent una consigna vigent, però ara amb un matís més fosc. Davant la força de les màquines de propaganda, la concentració de poder, la manca d’oportunitats i la crisi de sentit col·lectiu, molts se senten insignificants —no som res— i sense cap sentit de pertinença —no som res. Això ja no va de conservadorisme contra progressisme: va dels que no són res contra tot. I no pas per canviar el sistema, sinó simplement for the lols.