Del Show de Trump a 'Das Experiment'

Das Experiment (2001), dirigida per Oliver Hirschbiegel, és una pel·lícula alemanya basada lliurement en l’Experiment de la presó de Stanford, de l'any 1971. Tot i que la pel·lícula no n’és una recreació fidel, sí que n'agafa l'essència per explorar fins a quin punt les persones poden assumir rols autoritaris o submisos quan se'ls dona poder o se'ls priva de llibertat.

La cinta és especialment inquietant perquè mostra com, en un entorn artificial, però aparentment controlat, les normes socials s'ensorren amb una rapidesa aterridora.

L’experiment original en què es basa la pel·lícula és de 1971 i és probablement l’experiment psicològic més famós —i un dels més controvertits— del segle XX. No pels resultats, que també, sinó per la manca d’ètica amb què es va dissenyar i executar.

L'experiment de Zimbardo

Dissenyat i conduït pel Dr. Philip Zimbardo l’experiment pretenia demostrar la influència de situacions extremes en el comportament de les persones. L'estudi va ser subvencionat per l'Armada dels Estats Units, que buscava una explicació als conflictes en el seu sistema de presons i en el del Cos de Marines.

Zimbardo va fer una crida al campus de Stanford. Volia estudiants voluntaris per participar en una simulació d’una presó. La participació era remunerada, deixava en principi temps per estudiar i només calia fer una mica de teatret: alguns farien de guàrdies, altres de presoners, assignats aleatòriament. S’hi van presentar 70 voluntaris, dels quals se’n van escollir 24. Però l’experiment va anar molt més enllà del joc de rol que els estudiants creien.

Zimbardo va dissenyar l’experiment fins a l’últim detall. Els estudiants que havien de fer de presoners van ser detinguts a casa seva per policies de veritat, emmanillats i traslladats al soterrani del departament de Psicologia, reconvertit en una presó improvisada. El muntatge buscava el màxim realisme —i el va aconseguir. També amb el que va passar a continuació, quan tot es va precipitar.

Els presos van entrar ràpidament en el seu paper. Els presoners abaixaven el cap, obeïen les ordres, es resignaven. Els guàrdies també van assumir el seu rol autoritari: van començar a imposar normes absurdes, a degradar els interns, a infligir-los càstigs cada cop més humiliants. En qüestió d’hores tot va canviar. Els guàrdies es van tornar cruels, violents i sàdics. Alguns ho feien per diversió, altres per no desentonar, però tots van acabar atrapats pel personatge.

"En qüestió d’hores tot va canviar. Els guàrdies es van tornar cruels, violents i sàdics"

Al documental de l’experiment, hi ha un moment en què, durant els dies previs, Zimbardo dona instruccions als “guàrdies”:

“Podeu produir por, fins a cert punt, en els presoners que s'avorreixin; podeu crear una noció d'arbitrarietat i que la seva vida està totalment controlada per nosaltres, pel sistema, vosaltres i jo, i de què no tindran privacitat... Els despullarem de la seva individualitat de diverses formes. En general, tot això conduirà a un sentiment d'impotència. És a dir, en aquesta situació, tindrem tot el poder i ells no en tindran cap.”

Durant l’experiment, Zimbardo i el seu equip eren a l’altra banda de la paret observant-ho i filmant-ho tot, un Zimbardo transformat en director del Show de Truman. L’experiment es va haver d’interrompre al cap de sis dies quan la tensió va acabar amb enfrontaments violents físics: un cop els presoners es van afartar de les humiliacions, van decidir organitzar-se i van atacar els seus captors.

La lliçó va ser tan contundent com incòmoda: posats en determinades condicions, qualsevol de nosaltres pot esdevenir opressor o víctima. El context pot més que la moral i la frontera entre civilització i barbàrie és molt més prima del que ens agrada pensar. L’experiment va ressorgir arran de les tortures de soldats americans a les presons de Guantánamo i d’Abu Ghraib.

"La lliçó va ser tan contundent com incòmoda: posats en determinades condicions, qualsevol de nosaltres pot esdevenir opressor o víctima"

Tot i que els resultats semblen provar la intuïció que tots tenim —dona poder a algú i el coneixeràs de veritat—, les conclusions de l’experiment s’han de posar en quarantena. Avui coneixem aspectes de l’experiment que en el seu moment no sabíem: la involucració quasi fanàtica d’un Zimbardo en el rol de director de la “presó”, el seu condicionament als “policies”, el fet que tothom sabia que s’estava enregistrant i més aspectes rellevants que invaliden les hipòtesis de l’experiment: si les premisses són falses, ho serà necessàriament qualsevol conclusió.

Al documental que Zimbardo en va fer —un malson filmat en 16 mm amb llum fluorescents— s’hi veuen escenes esfereïdores d’humiliacions, vexacions i tortura. Però malgrat que tot el que es veu al documental va passar de veritat, no és cert.

Amb els anys, han anat sortint veus que qüestionen la versió oficial. Tot i ser un dels experiments més citats i estudiats de la història de la psicologia, alguns dels seus protagonistes no en van parlar fins dècades després. I quan ho van fer, l’experiment va canviar.

Han explicat que en tot moment van saber que participaven d’una mena de Show de Truman i que sentien el soroll de les càmeres darrere els envans del soterrani i els comentaris dels investigadors. Els “policies” es van dir a si mateixos que, si el que volia Zimbardo era un bon xou de televisió, i per això els pagava, l’hi donarien el millor del món. Així, els “policies” van replicar tots els patrons de policies malànimes que havien vist a les pel·lícules.

"Els “policies” es van dir a si mateixos que, si el que volia Zimbardo era un bon xou de televisió, i per això els pagava, l’hi donarien el millor del món"

Dave Eshelman —àlies "John Wayne", el guàrdia més cinematogràfic, amb patilles gegants i ulleres de mirall— en va parlar anys després per primera vegada en un episodi del pòdcast Vsauce. Va confessar que tot va ser, en bona part, una actuació. Que Zimbardo els va animar a seguir, a apujar el to, a “fer-ho interessant”. I que, malgrat que han passat els anys, “és estrany el dia que no rebi un correu electrònic amb amenaces de mort”.

Però no us explico tot això només per recomanar-vos la pel·lícula Das Experiment, que us la recomano; ni el documental de Zimbardo, que també, ni l’episodi de Vsauce. Ni tan sols per recomanar-vos el meu llibre La democràcia mor al núvol, on en parlo en detall (aquest sí que l’heu de llegir).

Us ho explico perquè el que ensenya —i sobretot el que no ensenya— l’experiment de Zimbardo és que hem d’entomar els discursos científics, històrics i mediàtics amb una mirada crítica. Massa sovint el que veiem, malgrat que estigui passant, no és cert; és només un Show de Truman on cal saber qui actua, qui ho enregistra i, sobretot, qui dirigeix.

"Massa sovint el que veiem, malgrat que estigui passant, no és cert; és només un 'Show de Truman' on cal saber qui actua, qui ho enregistra i, sobretot, qui dirigeix"

Aquesta vegada el famós experiment torna a ser actualitat pel que estem veient aquests dies a Los Angeles arran de les detencions i segrestos indiscriminats per part de membres dels pinxos de l’ICE dels EUA. Observeu que ens trobem en la mateixa tessitura: policies, presoners, càmeres —moltes càmeres— i un director amb una hipòtesi a validar.

Policies i presoners han estat escollits, com en l’experiment d’Stanford, també en certa manera a l’atzar. A una banda i l'altra hi ha californians d’origen mexicà. En veiem entre els policies —sobretot entre la Guàrdia Nacional— i entre els manifestants. No em refereixo a mexicans que van travessar la frontera, que també. Em refereixo a mexicans a qui la frontera va travessar el 1848 quan els EUA es van annexionar Califòrnia. De fet, moltes de les famílies d’origen hispà són més americanes que la família de Trump: ja hi eren abans dels EUA, de Mèxic i abans que tot allò fos la Califòrnia del Regne d’Espanya. Ho canten els Tigres del Norte al seu tema Somos más americanos (aquí precisament en un directe a Los Angeles).

Per tant, en certa manera, la bandera mexicana —que porta l’àguila i el Nopal de la llegenda asteca de la fundació de Tenochtitlan, avui Ciutat de Mèxic— és més legítima a Califòrnia que la de l’oncle Sam. 

L’altra és el capteniment de la policia. Com en l’experiment de Zimbardo, hem vist la policia abusar del seu poder: disparant bales de goma de manera deliberada contra la premsa, al cap de manifestants, negant ambulàncies als ferits i foten un jec de bastonades des del cavall a un manifestant abatut i encerclat per quatre cavalls més. Sumeu-hi a l’experiment l’exèrcit i els marines.

I pel que fa a les càmeres, n’hi ha més de les que ens podem imaginar; més de les que podria somiar el Dr. Zimbardo. 

A banda de les càmeres de vigilància dels carrers, les dels mòbils dels manifestants, les que la policia porta als cascos i al pit, hi ha les càmeres d’uns convidats molt especials, gens conspicus: les dels vehicles intel·ligents que estan fornits amb moltíssimes càmeres i de molt alta definició. De manera involuntària s’han afegit al bàndol policial.

"A banda de les càmeres de vigilància dels carrers, les dels mòbils dels manifestants i les que la policia porta als cascos i al pit, hi ha les càmeres d’uns convidats molt especials: les dels vehicles intel·ligents"

En una de les primeres manifestacions, dijous, es van cremar almenys cinc vehicles autònoms Waymo (de l’empresa d’Alphabet, matriu de Google). Resulta que per poder-se moure de manera autònoma els calen moltes càmeres que ho filmen absolutament tot. Un contingut molt llaminer per a serveis secrets i cossos policials que Waymo cedeix quan els el reclamen. Afegiu-hi la foto de les grans tecnològiques donant suport a Trump en el seu jurament i ja teniu els incentius dels manifestants per fer-ne un Sant Joan avançat.

Com en el documental del Zimbardo, tot el que estem veient a Los Angeles està passant, però no és veritat. És una gran simulació des de la seva concepció: no és cert que als EUA hi hagi una invasió d’immigrants; no és cert que la majoria siguin delinqüents; no és cert que a LA —amb el 50% de la població d’origen hispà— hi hagi un problema de convivència, no és cert que a la població que defensa els seus conciutadans dels fatxendes de l’ICE siguin terroristes, no és cert que les manifestacions s’hagin de combatre amb l’exèrcit i no és cert que Califòrnia sigui un teatre de guerra. A les últimes hores sabem que el departament d’interior hi ha fet volar dos drons Predator de vigilància dels que l'exèrcit fa servir en teatres de guerra com l'Afganistan.

El Show de Trump comparteix amb l’experiment de Stanford no només els actors i el fet que sigui un experiment, comparteix també que les premisses són falses, les hipòtesis a validar també, el mètode no és ètic i el director de l’experiment actua, com feu Zimbardo, com a director de la presó. Per tant, qualsevol conclusió serà necessàriament falsa.

En tot cas, si tots aquests arguments no us acaben de convèncer, segur que les paraules de l’alcaldessa de Los Angeles Karen Bass ho faran: “Em fa sentir com si la nostra ciutat fos en realitat un experiment, un experiment del que passa quan el govern federal intervé i treu l'autoritat a l'estat o al govern local”.

En altres paraules: un experiment que va començar com el Show de Trump i que ha acabat com l’Experiment de la presó de Stanford.