No vull que arribi divendres

Fa no gaire vaig sentir algú que deia que no li agraden els divendres. El motiu? Doncs, és clar, a la tarda comença el cap de setmana, dediques dissabte a descansar i a recuperar forces per fer alguna cosa diumenge, dia el qual t’adones que l’endemà és dilluns i que el cap de setmana s’ha esfumat sense ni tan sols poder assaborir-lo. Mai ho havia vist des d’aquesta perspectiva. El cas és que aquesta -complexa- lògica no ha deixat de rondar el meu cap i m’ha portat a fer-me moltes preguntes. I a detestar una mica els divendres.

Val a dir que, personalment, parteixo de la base que divendres és un dia complex. És un dia de respondre a molts correus, de, precisament, desitjar molts bons caps de setmana, i d’avançar prou feina per no haver d’encendre l’ordinador ni dissabte ni diumenge. Si des que vaig sentir aquesta teoria entorn del divendres se m’està complicant gaudir del cap de setmana, imagineu si a sobre l’hagués de passar amb l’ordinador encès. Seria una catàstrofe. 

Per algun motiu, tot plegat em porta a gaudir especialment els dijous. És la porta d’entrada al final de la setmana, no acostumo a tenir la feinada ni dels dilluns ni dels divendres, i em permeto il·lusionar-me amb plans pel cap de setmana que molt probablement s’esvairan, però que m’atorguen prou motivació per entomar amb ganes allò que se’m posi davant. Una motivació que des que vaig conèixer aquesta teoria catastrofista dura més aviat poc, però algun efecte positiu durant unes hores segur que tindrà. 

"El 'sunday scaries' (por als diumenges) és un fenomen que consisteix en l’angoixa o inquietud que apareix l’últim dia de la setmana en pensar que l’endemà és dilluns"

Ara bé, és cert que conec poques persones que no volen que arribi divendres. Tanmateix, existeix un fenomen similar conegut com a sunday scaries (por als diumenges), que consisteix en l’angoixa o inquietud que apareix l’últim dia de la setmana en pensar que l’endemà és dilluns. Ho confirma una enquesta de l’American Academy of Sleep Medicine en què un 40,7% de la població assegura que diumenge és el dia que més costa dormir -jo també ho confirmo-, perquè marca “la fi de l’únic període de la setmana en què realment tenim control del nostre temps, i la tornada a la rutina laboral implica la pèrdua d’aquesta autonomia”.

Aquí l’assumpte es comença a posar seriós i, per tant, he pensat tres propostes per posar fi al sunday -i friday- scaries.

La primera és clara i directa: divendres festius. Això implicaria assolir la famosa setmana laboral de quatre dies, i els divendres ens permetrien agafar prou forces per gaudir del dissabte amb la satisfacció que l’endemà encara és diumenge. Com a efecte col·lateral, passaríem a detestar els dijous, perquè l’ésser humà és així i no és capaç de conformar-se amb res, però probablement ho faríem amb una menor intensitat, igual que la por als diumenges tampoc seria tan intensa. 

El problema, però, és que la setmana laboral passaria a ser de 32 hores, i malgrat que s’hagin dut a terme diversos estudis que destaquen les bonances de la setmana laboral de quatre dies, alguna cosa em fa pensar que no ens acabaria de funcionar. A més, les empreses haurien de pagar els mateixos sous per menys dies, el cost per hora augmentaria, i els marges de les pimes, que representen ni més ni menys que el 99,8% del teixit empresarial català, es veurien considerablement ressentits. I encara hi hauria algú que passaria a demanar la setmana laboral de tres dies, que ja ens coneixem. Com a solució no és la que més m’agrada. De fet, abans de plantejar-la, exploraria possibles millores en l’espectre salarial i miraria com apujar els salaris per sobre dels 27.500 euros que el recent Informe Fènix defineix com a “altament subvencionats”. És només una idea.

Si vols saber-ne més

 

   

Catalunya “es dessagna” amb un model econòmic “insostenible”: “No necessitem solucions de bisturí"

La segona opció és la de mantenir cinc dies laborables i dos no laborables, però desplaçar-los. M’explico. En comptes de no anar a treballar dissabte i diumenge, no fer-ho, per exemple, dimarts i dimecres. Així, divendres passaria a ser l’actual dimarts, i diumenge l’actual dijous, dos dies que gairebé ningú critica. Però tampoc us vull enganyar; a la pràctica, no canviaria res. Continuaríem treballant cinc dies per setmana i descansant-ne dos. Ara bé, durant uns mesos, mentre intentem entendre tot aquest maldecap -i fins que acabem maleint els dilluns i els dimecres, que passarien a ser els nous divendres i diumenges-, crec que seríem més feliços o, si més no, ens queixaríem menys. Tampoc li veig especial recorregut a la proposta.

I la tercera consisteix a viure. Però viure, viure, no sobreviure. No és cap bajanada. És viure tal com ho defineix l’Ariadna Romans en el que va ser un article que em va marcar especialment, ja fa tres anys. A finals d’un atrafegat mes de maig, on l’activitat econòmica i empresarial del país s'accelera amb actes, fires, congressos i molts instants de no saber si somriure perquè és dijous o plorar perquè és dilluns, crec que és un gran moment per recordar-lo. Diu així: 

“La vida és curta i atabalada, però hi ha moments en què ens adonem que, la majoria de les coses que fem, no són tan imprescindibles com ens pensem. Moments en què sentim que tot allò que ens posa el cap ple de núvols només són distraccions d’una vida atabalada que no ens deixa viure el que s’amaga darrere les tempestes quotidianes. Viure, al final, no resideix en totes les tasques de la llista. Viure resideix en les petites victòries quotidianes que, quan et trobes a les portes de la mort, la pèrdua o la malaltia, aprens a valorar i apreciar. (...) Viure no només implica respirar, menjar, dormir o cuidar-me… viure implica, per sobre de tot, prendre aquelles decisions que em condueixin cap a la felicitat. Viure pot dir moltes coses en molts moments de la vida, però oblidar el valor que té la vida, la vida digna, no és un luxe que ens puguem permetre”. 

Potser, només així, els afectats pel sunday scaries i els pertorbats dels divendres abraçarem qualsevol moment de qualsevol dia de la setmana.