En el món de l’economia, de les empreses, hi ha nivells salarials diversos. Normalment, dins d’un mateix país, van lligats a la demanda d’aquell tipus de feina. I són bastant similars dins del mateix ofici. És lògic, tendeixen a equilibrar-se. Un professional que estigui mal pagat en una empresa determinada tendirà a marxar cap a una altra que li pagui millor. A la llarga ens trobem que, dins una mateixa feina o especialitat, el salari és similar a tot el país -sempre hi ha excepcions, la d’un professional especialment molt bo i que estigui molt ben pagat-. Per tant, i en general, podem dir que hi ha feines que estan ben pagades i altres que no ho estan tant.
A la societat sempre existiran feines que seran mal pagades. Bé perquè no requereixen un gran nivell de coneixements i les pot dur a terme tothom, o bé perquè no són necessàries a un lloc i un moment donat —per exemple, un especialista en òptica de precisió a un poble agrícola perdut a la Patagònia—. Nosaltres, aquí, parlem de les feines estàndard que existeixen en la societat catalana. Com en totes les societats europees, hi ha gent que guanya pocs diners. Desenvolupa una feina que està mal pagada. Un exemple? La neteja de cases i edificis. Un altre? La cura de gent gran. Això és, i temo que serà per molts anys, un fet inevitable.
Per altra banda, tenim que l’estat del benestar ofereix una sèrie de serveis públics que són igual i estàndard per a tothom. Guanyi molt o poc. Si tens prou diners i no els vols fer servir, tu mateix. Però si fas servir els serveis públics, aquest són iguals per a tothom. Val a dir que no cal ser ric per optar a serveis privats. Un exemple molt clar a Catalunya és el de les mútues mèdiques. Un servei fet servir per bona part de la classe mitjana. Tanmateix, els serveis públics de l’estat del benestar són un dels grans, immensos, avanços que ha fet la humanitat gràcies a la democràcia social de dret que es va començar a implementar a Occident després de la Segona Guerra Mundial.
És un gran invent perquè, basant-se en la generació de prou riquesa, gràcies a la productivitat, es va voler organitzar l’Estat com una immensa companyia d’assegurances. Tots hi aporten uns diners per tal que uns altres, potser tu mateix, necessitin fer servir una sèrie de serveis quan no els puguis pagar. Parlo de metges, mestres, seguretat, etc. És a dir, l’estat no només proveeix infraestructures com passava abans —carreteres, enllumenat, clavegueres, voravies, etc.— sinó que també proveeix serveis: medicina, ensenyament, transport, etc. Aquesta és la gran troballa.
Com he dit, el nivell de serveis que se subministren són independents de si aquell que els rep és ric o pobre. I el cost de proveir-los és un de determinat que, també, és independent de qui els rep: una persona pobra és operada a cor obert, si cal, mitjançant una intervenció que pot costar un dineral. I aquesta és la bondat del sistema. Allí on no arriben alguns, altres se’n fan càrrec. Com he dit, una enorme empresa asseguradora. I no està subjecte a discussió que el servei ha de cobrir a rics i a pobres. I aquest fet cal defensar-lo.
Ara bé, com en tota empresa d’assegurances, el total de diners que es necessiten per donar els serveis a qui els requereix, i en té dret, no pot ser inferior als diners que la resta, tots, aporten al sistema. No sense que el sistema es degradi o, en l’exemple de l’empresa d’assegurances, faci fallida. Per tant, cal retenir a la memòria aquest principi: els diners que aportem tots són per donar serveis.
Per cobrir-ho tot —serveis socials, defensa, salaris públics, casa reial, etc.— s’han aproximat xifres al voltant de 61.000 euros per família mitjana
Com es paga tot això? Doncs és relativament fàcil... i complicat. El treballador paga una sèrie de quotes a la seguretat social i l’empresari també. Per afegitó, el treballador paga uns impostos que, bàsicament, són de dos tipus: l’IVA de tot el que consumeix i l’IRPF que se li reté cada mes a la nòmina i que liquida en la declaració anual de la renda. S’han fet estudis a Espanya per determinar on està la frontera que delimita si el cost d’allò que gasta el ciutadà està per sobre, o per sota, del que aquest ciutadà aporta en impostos. En general, per cobrir-ho tot —serveis socials, defensa, salaris públics, casa reial, etc.— s’han aproximat xifres al voltant de 61.000 euros per família mitjana (veure, si es vol, Observatorio sobre el reparto de los impuestos y las prestaciones entre los hogares españoles, Noveno informe – 2022. Julio López Laborda, Carmen Marín González, Jorge Onrubia. Estudios sobre la Economía Española 2025/02, febrero 2025).
L’Informe Fènix ha fet un cert refinament i ha calculat aquesta aportació a escala individual i per cobrir, únicament, els serveis que dona la Generalitat: sanitat, ensenyament, dependència, seguretat i administració de justícia. El resultat és que aquell salari que està per sota dels 29.000 euros bruts (any 2025) es pot considerar salari altament subvencionat, ja que, per sota d’aquest sou anual, les aportacions i impostos que paga l’individu i l’empresa no cobreixen, ni tan sols, els serveis que dona la Generalitat.
El problema es presenta quan un sector gran, tot ell, només contracta empleats que no arriben a cobrir ni tan sols la despesa social a la qual tenen dret. I no hi arriben perquè els empresaris del sector no els paguen prou. El fet, evidentment, s’agreuja per les dimensions del sector. Perquè, si és molt gran, o n’hi ha massa, pot provocar la fallida de tot el sistema.
Els salaris subvencionats són inevitables i cal acceptar-los, però els sectors subvencionats no són tolerables perquè sostrauen recursos d’altres sectors i posen en risc el sistema
Que hi hagi gent que no arriba a aquest nivell salarial és normal —joves que comencen a treballar, però també feines de baixa qualificació, etc.—. Ara bé, que tot un sector tingui la mitjana salarial per sota d’aquesta quantitat, constitueix un problema molt greu. I més quan es vol vendre que aquests sectors són motors de l’economia. La denominació de sector de salaris subvencionats apareix perquè la contribució econòmica que aquests sectors no duen a terme per cobrir les despeses socials que demanden els seus treballadors, l’han de cobrir altres sectors. I d’això en parlarem un altre dia.
Les idees a retenir són dues: els salaris subvencionats són inevitables i cal acceptar-los, però els sectors subvencionats no són tolerables perquè sostrauen recursos d’altres sectors i, a més, posen en risc el sistema. I el sistema vol dir la democràcia, de pas.