Només cal seguir nedant

26 de Setembre de 2025

Dissabte passat vaig participar en la meva primera travessia de 4.500 metres. La ruta, entre Portlligat i Cadaqués, recorre una de les zones més boniques de la Costa Brava. M'havia llevat d'hora, com es fa els dies importants, encara que no calgui. Era una cita amb mi mateixa, amb el mar i amb la disciplina de sostenir un compromís que va més enllà de l'esport.

El dia va començar assolellat i càlid, i l'ambient a la cala de sortida era espectacular. Aquesta és una de les coses que més m'atrauen d'aquestes travessies: persones que s'enfronten a un repte, nervis continguts, il·lusió compartida, emoció flotant a l'aire.

El mar ens esperava en calma, l'aigua tèbia, el cel clar.

Sona el compte enrere... i ens llancem al mar.

Encara que les sortides en aquest tipus de proves solen ser intenses —per l'adrenalina, la concentració, la proximitat física amb altres nedadors, els cops que sovint reps—, aquests primers metres van ser un regal.

Amb cada braçada, el mar oferia la seva bellesa: el paisatge en aixecar el cap per respirar, el fons marí visible sota els nostres cossos, els peixos movent-se al nostre voltant.

Sabia, però, que aquesta calma era transitòria. Al briefing del dia anterior ens havien advertit que hi hauria "rock and roll", com diem els nedadors, especialment perquè el vent aniria en augment al llarg del matí i la nostra distància era la que sortia més tard. Anava una mica espantada, ja que mai havia nedat una travessia amb mala mar.

Així que, encara que gaudia de la sortida, em mantenia alerta, atenta al canvi que sabia que arribaria.

I, efectivament, va arribar.

"Nedar en mar obert s'assembla al món empresarial; l'entorn marca les nostres reaccions"

Tan aviat com vam deixar la protecció de la cala, el mar va canviar. Les onades van començar a aixecar-se: curtes, irregulars, desordenades. El vent bufava de cara. Cada braçada trobava resistència. Respirar va deixar de ser automàtic. La visibilitat va disminuir. El que fins a aquell moment era un fluir serè es va convertir en un esforç continu. I per moments, la sensació era clara: no estic avançant.

Va ser llavors quan va aparèixer també el factor humà. Com sempre passa, no només canvia el mar: canviem nosaltres, i vaig començar a pensar en com nedar en mar obert s'assembla al món empresarial, on l'entorn marca les nostres reaccions.

Els nedadors que fins feia uns minuts estaven al meu costat començaven a creuar-se, arrossegats pel corrent. Es percebia cert nerviosisme. Vaig rebre diversos cops més, producte de la necessitat comuna d'empènyer més fort per vèncer l'onatge.

Vaig reduir la intensitat. Em vaig concentrar a respirar. Vaig triar una direcció i, sobretot, vaig triar confiar.

"Al mar, com a la vida, l'energia és el teu capital més valuós. Si la malgastes resistint-te al que no pots controlar, no arribes"

Confiar que passaria. Que cap tempesta dura per sempre. Que, si no deixava d'avançar —encara que fos lentament—, arribaria a la riba.

I enmig d'aquest mar revoltat, em vaig obligar a recordar una cosa essencial: no es tracta de lluitar contra el mar. Només cal nedar.

"Només cal seguir nedant" no és una frase bonica. És una estratègia vital. Perquè lluitar contra l'inevitable —l'onatge, la crisi, el canvi— només consumeix la teva energia. I al mar, com a la vida, l'energia és el teu capital més valuós. Si la malgastes resistint-te al que no pots controlar, no arribes. Si et deixes arrossegar pel pànic, t'enfonses.

Vaig tornar al bàsic: braçada, respiració, direcció. Em vaig concentrar a mantenir el ritme. A conservar la calma. A confiar. A avançar. A resistir.

I així va ser.

Després de dos quilòmetres i mig de mar agitat, vam entrar finalment a la badia. Les onades van perdre intensitat. A la llunyania, el perfil de Cadaqués començava a aparèixer. Encara quedava quilòmetre i mig, però sabíem que el més difícil havia quedat enrere.

Mentre recuperava l'alè i deixava que el cos es reconciliés amb la calma, vaig pensar en quantes vegades, al món corporatiu, vivim situacions idèntiques.

"La persona que sol arribar no és la més forta ni la més brillant, sinó la que sap gestionar la seva energia"

Comencem amb claredat. Amb un pla. Amb un entorn favorable. I, de sobte, tot canvia: una disrupció inesperada, un mercat volàtil, una reorganització profunda. I llavors, com al mar, cadascú reacciona com pot.

Hi ha qui accelera sense direcció. Qui empeny sense mirar als costats. Qui oblida l'equip. Qui malgasta energia lluitant contra el que no es pot canviar.

I també hi ha qui, amb serenitat, segueix nedant. Sense estridències. Sense pànic. Sense deixar d'avançar.

Aquesta és la persona que sol arribar. No la més forta. Ni la més brillant. Sinó la que sap gestionar la seva energia. La que confia. La que entén que el mar no és l'enemic: és part del viatge.

Dissabte no només vaig fer una travessia. Vaig aprendre una lliçó.

Em vaig endur una certesa: en els moments difícils, no lidera qui s'imposa amb més força, ni qui neda més ràpidament. Lidera qui manté el rumb quan l'entorn es torna hostil. Qui entén que, de vegades, la millor decisió estratègica no és estrènyer més... sinó adaptar-se millor al teu entorn.

I aquesta diferència, aparentment subtil, en els temps que vivim pot ser l'únic que s'interposi entre enfonsar-se i arribar a la riba.