El punt cec del lideratge

Hi ha una figura dins les organitzacions que sovint viu en un equilibri fràgil: el comandament intermedi. Massa alt per quedar-se al marge de les pressions de la direcció i massa a prop del dia a dia dels equips per no sentir-ne les tensions. En aquest punt de pas, entre el que “ve de dalt” i el que “pugen de baix”, es converteixen en veritables amplificadors emocionals. Però... qui els ensenya a gestionar la seva pròpia biologia emocional?

Quan un comandament intermedi rep ordres contradictòries o ha de transmetre decisions impopulars, no només afronta un repte de gestió, sinó un repte biològic. El sistema límbic s’activa i l’amígdala envia el senyal d’alarma. Llavors el cos entra en mode lluita, fugida o bloqueig.

El neurocientífic Estanislao Bachrach recorda que el cervell no és una màquina rígida, sinó un múscul plàstic capaç d’entrenar-se. Això vol dir que els comandaments intermedis poden aprendre a regular millor aquestes reaccions. Però si no en són conscients, el que passa és previsible: el còrtex prefrontal, responsable de prendre bones decisions i mantenir la calma, es veu “desconnectat” per l’excés d’estrès. I és llavors quan les reunions s’escalfen, les respostes es tornen reactives i les decisions es prenen amb més impuls que serenor.

"Quan un comandament intermedi rep ordres contradictòries o ha de transmetre decisions impopulars, no només afronta un repte de gestió, sinó un repte biològic"

La biologia no enganya. El cortisol, l’hormona de l’estrès, circula quan la pressió es manté massa temps. Fa perdre paciència, alentir processos i transmetre tensió a l’equip. En canvi, l’oxitocina, que es genera en entorns de confiança i suport, és l’hormona que enforteix vincles i dona seguretat.

Cada gestió, cada conversa d’un comandament intermedi, oscil·la entre aquests dos extrems. I el cos parla tant com les paraules: un to de veu tallant, una espatlla tensa o una mirada esquiva poden activar les neurones mirall de l’equip i contagiar estrès sense necessitat de dir res.

L’investigador David del Rosario ho explica de manera molt gràfica: el cervell funciona fent prediccions constants sobre el que passarà. Això vol dir que, abans fins i tot d’analitzar racionalment una situació, el cos del comandament intermedi ja ha reaccionat. Si l’entorn li resulta amenaçador, respondrà amb tensió encara que l’objectiu sigui només “explicar un canvi de procés”.

Si vols saber-ne més

 

   

Aida Jurado-La confiança: el veritable accelerador del lideratge

Saber-ho és clau. Perquè la diferència entre reaccionar i respondre està, precisament, en aquest espai diminut que va de la biologia inconscient a la consciència. Un espai que es pot entrenar amb tècniques tan senzilles, i alhora tan difícils, com respirar profundament, fer una pausa o aprendre a observar-se des de fora.

La psicòloga Lisa Feldman Barrett aporta una mirada encara més esperançadora: les emocions no són respostes fixes, sinó construccions del cervell basades en experiències i context. Això vol dir que no estem condemnats a “ser reactius”, sinó que podem reentrenar la nostra manera d’interpretar l’estrès.

Els comandaments intermedis actuen com un sistema nerviós de l’organització. Quan gestionen bé les seves emocions, transmeten serenor i confiança cap avall, i protegeixen els equips de l’excés de pressió de dalt. Però quan no tenen eines, l’estrès circula lliurement i es multiplica. No és només un tema de productivitat, sinó de salut col·lectiva.

La regulació emocional no és un recurs màgic, sinó un entrenament. Cada vegada que un comandament intermedi aconsegueix no reaccionar en calent, està literalment creant noves connexions neuronals: és la neuroplasticitat en acció. Hi ha tècniques provades que poden ajudar:

• La coherència cardíaca, una respiració pausada que sincronitza cor i cervell i redueix el cortisol en minuts.
• La higiene emocional, petits hàbits quotidians com tancar el portàtil deu minuts abans d’una reunió per relaxar el cos, o establir rituals que marquin el final de la jornada.
• La curiositat empàtica, és a dir, aprendre a preguntar abans de jutjar, que genera oxitocina i obre espais de confiança.

Un comandament intermedi que aprèn a reinterpretar la pressió no només millora la seva salut, sinó també la de tot l’equip. Perquè quan la persona al centre de l’embut respira, tot l’aire circula millor.

Les empreses dediquen molts recursos a formar directius i a cuidar els equips, però sovint obliden els comandaments intermedis. I, paradoxalment, són ells qui més necessiten eines d’autolideratge emocional.

No es tracta de fer-los experts en neurociència, sinó de donar-los recursos per gestionar la seva pròpia biologia:

• Tècniques de respiració i regulació corporal.
• Espais per compartir emocions sense por.
• Formació en autoconsciència i escolta activa.

Perquè al final, com deia Viktor Frankl, entre l’estímul i la resposta hi ha un espai. I en aquest espai hi ha el poder de triar. En el cas dels comandaments intermedis, aquest poder no només determina el seu benestar, sinó també l’ambient emocional de tota l’organització.