Les notes de veu del WhatsApp també tenen cor

Durant segles, la correspondència epistolar va ser el mitjà de comunicació entre persones que, amb les seves cartes, van deixar un llegat que ara ens permet entendre millor la història —i que han inspirat pel·lícules i llibres. De fet, quan a les pel·lícules un personatge obre una carta, sentim en veu en off la veu de qui l’ha escrita, amb el seu to, el seu ritme, la seva intenció. No és la veu de qui llegeix: és la veu de qui pensa, reflexiona i ho escriu.

Avui, les notes de veu de WhatsApp ens ofereixen exactament això: el sentiment en el text, la veu de l’autor. Bé, no sempre. Si només és per dir "recorda comprar arròs bomba", potser no cal tanta teatralitat. Però en té molt, de sentit, quan es tracta de comunicar-nos com fèiem amb la correspondència epistolar, una pràctica social gairebé extingida per culpa del telèfon de Graham Bell —bé, en realitat era un invent de l’Antonio Meucci, però això ja seria tema per a un altre article—.

Si vols saber-ne més

 

   

Benjamí Villoslada-Copiar: de la divinitat al pecat

Una bona part de la correspondència epistolar va desaparèixer amb l’arribada del telèfon. Les converses es van fer sincròniques, efímeres i sense deixar gairebé cap rastre. Les excepcions eren comptades, com ara quan la policia gravava, per ordre judicial, les converses telefòniques entre membres de la màfia de torn.

A més, passava una cosa força molesta, tot sigui dit. Penseu que, en aquell moment —el de l’esclat del telèfon— eren els criats qui havien de deixar el que estiguessin fent, per urgent o important que fos, si sonava una campaneta activada per la senyora o el senyor de la casa. Això, incomprensiblement, es va acabar estenent a tota la població: la mateixa senyora o el mateix senyor també ho havien de deixar tot quan algú, qui fos, i pel que fos, decidia trucar-los per telèfon. La campaneta es va normalitzar amb el ring del telèfon. No sé si algú va exclamar alguna cosa tipus “on anirem a parar! Què serà el següent, haver-los-hi de portar un cafè amb galetetes?”

(Per cert, prou boomers mantenen el ring clàssic als seus smartphones. Casualitat? Potser no).

"Una bona part de la correspondència epistolar va desaparèixer amb l’arribada del telèfon. Les converses es van fer sincròniques, efímeres i sense deixar gairebé cap rastre"

Amb el correu electrònic semblava que recuperàvem l’esperit de la comunicació escrita, però el remei va ser pitjor que la malaltia. De seguida es va tornar una cosa massiva, rutinària i fins i tot insuportable; l’email era —és— ple de formalismes, pressa i respostes automàtiques. Per si no n’hi hagués prou, el vàrem començar a fer servir per a tot: des de coordinar un sopar informal fins a rebre la proposta d’un suposat príncep nigerià oferint-te una fortuna descomunal a canvi d’una petita transferència. Els correus realment importants, aquells que volies respondre amb calma i extensió, quedaven sepultats sota dotzenes de missatges avorrits que demanaven una resposta ràpida. La calma va perdre la partida.

Amb les notes de veu, en canvi, recuperem l’essència de la correspondència de tota la vida: el to, el temps de reflexió, la possibilitat d’arxivar, rellegir —o reescoltar— i analitzar.

Sí, ja ho sé: si t’escoltes a tu mateix, mai no t’agradarà la teva veu. Em sap greu, però no té remei. La teva veu autèntica, tal com sona per la resta de l’univers, mai no t’agradarà. Aprèn a acceptar-ho. I un cop ho aconsegueixis, només milloraràs perquè ets el teu pitjor crític en això de la comunicació oral.

"Els 'boomers' anti notes de veu són, en realitat, una evolució dels 'boomers' anti contestador"

Et capoles l’esquena i la musculatura al gimnàs per millorar el cos? Passes fam per afinar la figura? Claves els colzes en apunts infumables per treure’t unes oposicions? I ara dius que no faràs quatre notes de veu que t’ajudin a comunicar-te millor? Au, va! Més coherència, és el que ens cal.

Oblida el contestador automàtic: no és el mateix. Els boomers anti notes de veu són, en realitat, una evolució dels boomers anti contestador. Gent acostumada que tothom estigui disponible just quan a ells els passa pel cap dir alguna cosa. És igual si a l’altre no li va bé; si la seva cadència de veu és soporífera. Penseu que n’han parlat, d’aquesta cosa seva, amb el seu psicòleg?

Per sort, n’hi ha que han evolucionat. Hi ha tota una generació —la postboomer, diguem-ne— que abans de trucar t’envia un text preguntant: “Quan et va bé que et truqui?” Res de campanetes per a criats. Quan això passa, em salten les llàgrimes. Encara hi ha esperança.

Per a temes urgents sempre tindrem el text. Com abans teníem el telegrama que et lliurava a casa un motorista estressat. És veritat que mai no vàrem dir, per telegrama, “recorda comprar arròs bomba, STOP”. Bàsicament perquè, quan hagués arribat, les gambes de la paella ja farien el trenet dins la nevera. Amb música del Georgie Dann, és clar.

"Per guardar, talment les cartes d’antuvi a capses de sabates. Ara els podeu guardar al 'cloud'; no em direu que no és molt més romàntic!"

El món ara va molt més de pressa que els motoristes dels telegrames postals. Mentrestant, i per coses més reposades, les notes de veu tenen moments impagables i memorables. Per guardar, talment les cartes d’antuvi a capses de sabates. Ara els podeu guardar al cloud; no em direu que no és molt més romàntic que no pas una capsa de sabates!

Però per a tot allò que vol una mica més de profunditat, intenció i veu —en tots els sentits de la paraula—, les notes de veu són, en definitiva, una evolució digna de la correspondència. Una evolució que potser, d’aquí a uns anys, també celebraran els historiadors. O potser no, perquè les notes de veu es perdran com vàrem perdre la dignitat al grup de WhatsApp de quart de primària i després —perquè ja no ve d’aquí— al grup de la família. 

Bé, dit tot això, al final, tampoc no cal que facis veure que ets feliç mentre escoltes notes de veu; la felicitat és un procés evolutiu. O dos.