L'oxigen d'Homer en colors

Cinc recomanacions per a aquest estiu, o els meus vespres de vacances.

L'‘Odissea’ de Pau Sabaté

Homer. (2026). Odissea. Traducció de Pau Sabaté. Bernat Metge Universal.

La traducció de Pau Sabaté és excepcional per una raó que sembla tècnica i no ho és gens: Sabaté ha mantingut l'hexàmetre. En vers, com l'original, i, malgrat tenir més de 12.000 versos, no es fa gens feixuga. Sempre m'he imaginat com s'ho fan per mantenir la mètrica de l'original i girar el text al català, sense fer servir ChatGPT ni Claude, que ja és mèrit l'any 2026.

El pròleg és de Roger Aluja, que, tot i ser jove, és un home savi. El seu text introductori està a l'altura del text que el segueix. Amb l'epíleg de Dolors Miquel, fan d'aquesta traducció de l'Odissea un llibre de fons d'armari.

Ideal per llegir davant de la “mar color de vi”. I sí: llegiu-lo abans de la pel·lícula si no és que ja és massa tard.

Un apunt per als qui sapigueu rapejar. L'hexàmetre grec és quantitatiu: el ritme no el marquen els accents sinó la durada de les síl·labes, llargues i breus. El català, com cap altra llengua romànica, no ho pot fer. Abans de Sabaté, Carles Riba —i abans Maragall— va inventar-se un hexàmetre accentual: sis accents per vers. Un compàs de sis temps, vaja.

Per tant, si teniu un mínim d'habilitats de raper, podeu recitar l'Odissea en català amb el to, el ritme i la melodia amb què ho feien els aedes fa 2.500 anys. No és màgia, és mètrica.

Si voleu practicar, el professor de clàssiques de la Universitat d'Oregon David Chamberlain té penjades les èpiques homèriques anotades amb lectura, ritme, vocals llargues i breus i tot de senyals visuals perquè triomfeu a la vostra pròxima festa de karaoke. Aquí us deixo l'Odissea recitada com toca i aquí un beat a YouTube per rapejar-hi a sobre.

La ‘Ilíada’, la preqüela

Homer. (2019). Ilíada. Traducció de Pau Sabaté. Bernat Metge Universal.

Ja que hi som: mateixa col·lecció, mateix traductor, set anys abans.

No em digueu per què, però tot i ser més simple, soc més de la Ilíada. La mala bava i les enrabiades d'Aquil·leu “el de peus lleugers” i els combats gore a l'estil del Mortal Kombat em semblen insuperables.

"En una èpica i en l'altra, els herois es fan un fart de plorar i de lamentar-se sense que sembli que això afecti gaire la seva masculinitat"

Un avís per a qui hi arribi amb prejudicis: en una èpica i en l'altra, els herois —reis, guerrers, homes rudes i amb pèls a l'esquena— es fan un fart de plorar i de lamentar-se sense que sembli que això afecti gaire la seva masculinitat. En 3.000 anys hem anat enrere.

Torno a l'àlbum

Fa uns mesos vaig decidir no fer servir més llistes de reproducció a Spotify.

Les meves són un caos que només fa que créixer: llistes amb milers de temes i llistes que en tenen vuit. Algunes massa generalistes —“cançons que m'agraden”—, d'altres tan concretes que per definició no poden passar d'unes quantes (Le Coucou, versions del tema de Louis-Claude Daquin). Tampoc les d'altri, i n'hi ha de magnífiques i d'una puresa immaculada; no cal ni que comenci amb les de jazz.

El que passa és que tots, jo el primer, fem de bibliotecaris a temps parcial sense cobrar. D'aquestes classificacions subjectives —transferència de coneixement— se n'aprofita Spotify o el servei de reproducció de torn. I no és la primera vegada: vam classificar la informació de la web i la vam regalar a Google i a Meta, i ara la regalem a OpenAI i a Anthropic.

"He descobert la sopa d'all: la millor llista de reproducció és l'àlbum, que inclou les cançons que no surten a cap llista"

Resulta que qui té millor criteri per fer una llista de reproducció —artístic, musical, tecnològic, intencional— és el mateix artista. Qui millor que Supertramp per decidir què va amb Breakfast in America, que els Talking Heads per triar el repertori de Stop Making Sense, o que Cypress Hill per decidir quins temes traduirien ells mateixos a l'espanyol (spanglish de Cuba i Mèxic barrejat) per al meravellós Los Grandes Éxitos en Español. Aquí un tast.

He descobert la sopa d'all: la millor llista de reproducció és l'àlbum, que inclou les cançons que no surten a cap llista.

‘Oxygène’

Jean-Michel Jarre. (1976). Oxygène. Disques Motors.

Seguint el fil, un dels àlbums que he tornat a escoltar sencer aquests dies és l'Oxygène de Jean-Michel Jarre, fill del compositor Maurice Jarre, l'home de les bandes sonores de Doctor Jivago, Lawrence d'Aràbia, L'home que volia ser rei, Ghost o El club dels poetes morts.

Jarre tenia 28 anys i el va gravar entre l'agost i el novembre del 1976 a l'estudi que s'havia muntat a casa —a la cuina— amb quatre aparells electrònics i sintetitzadors. Explica que alguns dels hacks per fer-los obeir van incloure enganxar-hi cinta adhesiva per pitjar dues tecles alhora i barrejar dos sons d'una caixa de ritmes. N'he recuperat el disc i la interpretació en directe al seu estudi, el 2007.

Ens cal Oxygène aquest estiu.

‘Economia en colors’

Per un tema relacionat amb algú de casa que aquest setembre comença la universitat, hem decidit tornar a veure cada vespre un episodi d'Economia en colors, el programa del 3Cat on Xavier Sala i Martin i Tian Riba parlen d'economia i… de la vida.

Ja vaig recomanar el llibre d'IA del professor Sala i Martin per Sant Jordi, i el programa aguanta igual de bé. No només per les lliçons d'introducció a l'economia, que són de les que entren a l'examen, sinó pel format —referents internacionals, exemples de casa, entrevistes— i per les píndoles de cultura general que hi van caient. El grafisme i la visualització de dades integrats dins l'escena ja em van impressionar en el seu moment.

"Una classe magistral amb guió, muntatge, exemples i notes a peu de pàgina de Tian Riba fent de pallasso august —em representa— és impagable"

L'altre gran encert és la direcció de Tian Riba. Una classe magistral de Sala i Martin és, efectivament, magistral. Però una classe magistral amb guió, muntatge, exemples i notes a peu de pàgina de Tian Riba fent de pallasso august —em representa— és impagable.

Al 3Cat i sense subscripció.

Si vols saber-ne més

 

   

Conversa amb el Professor Sala i Martín sobre Intel·ligència Artificial

Coda

L'Odissea de Sabaté funciona perquè manté l'hexàmetre, que és la forma amb què el poema va ser pensat i la que encara permet dir-lo —rapejar-lo— en veu alta. L'àlbum funciona perquè manté l'ordre que va decidir qui el va fer. L'Oxygène de Jarre és un disc gravat sencer en quatre mesos i no una carpeta de temes solts. I Economia en colors aguanta el revisionament perquè al darrere hi ha una idea, un guió i una direcció, no una successió de píndoles magistrals. Cap de les cinc coses és un fragment, i totes cinc demanen el mateix: temps seguit i atenció, que és el que no tenim normalment.

La resta de l'any consumim retalls perquè el retall és el que es pot mesurar, recomanar i vendre, que no és res més que una manera de classificar informació (també de franc).

Encara que només sigui un parell de setmanes l'any, va bé recordar que les obres tenen principi i final, i que algú i no un algorisme de recomanació en va fer la tria a consciència.