'Panem et circenses'

Després d'una setmana recorrent en família les illes gregues, esperava el vol de tornada a Barcelona a l'aeroport Leonardo da Vinci de Roma. Potser per la proximitat de la ciutat eterna, la meva ment va viatjar dos mil anys enrere, fins al Coliseu. Vaig imaginar milers de persones omplint les grades, entregades a l'espectacle: gladiadors, feres, sang, emoció. Era l'entreteniment més gros del seu temps. Mentre observava aquella escena, vaig recordar l'expressió de Juvenal que tots hem sentit alguna vegada: panem et circenses. Sempre l'havia interpretat com una crítica al circ, a l'entreteniment. Però potser fa segles que l'interpretem malament.

En aquell moment, una notícia en una pantalla de l'aeroport mostrava unes declaracions de Giorgia Meloni sobre Espanya. I gairebé de forma automàtica em vaig fer una pregunta: Què està passant a Espanya? Durant uns segons em vaig quedar en silenci. No perquè no tingués una resposta, sinó perquè en tenia massa. Podria haver pensat en l'accés a l'habitatge, en la pressió fiscal, en la corrupció, en la immigració, en la pèrdua de competitivitat, en el curtterminisme polític… Tots són problemes reals. Però mentre intentava ordenar-los, vaig comprendre que potser estava buscant la resposta en el lloc equivocat.

"Les societats sempre han tingut problemes. Roma també en tenia. La diferència mai va estar en els problemes, sinó en l'actitud dels ciutadans davant d'ells"

Les societats sempre han tingut problemes. Roma també en tenia. La diferència mai va estar en els problemes, sinó en l'actitud dels ciutadans davant d'ells. La veritable fractura apareix quan la ciutadania deixa de sentir-se corresponsable del seu futur. Quan deixa de preguntar, d'exigir, de participar, de qüestionar. Quan deixa de pensar més enllà del pròxim titular. Perquè la ciutadania no consisteix únicament a votar cada quatre anys. Consisteix a exercir una responsabilitat permanent: no acceptar qualsevol explicació, exigir rendició de comptes, entendre que el futur d'un país depèn tant dels qui governen com del nivell d'exigència dels qui són governats.

Les democràcies no s'afebleixen quan apareixen els problemes; s'afebleixen quan els ciutadans deixen de sentir-se corresponsables de la seva resolució. Potser per això Juvenal no criticava realment el circ. El problema no era l'entreteniment. El problema era tot allò que el poble deixava de fer mentre mirava cap a l'arena. Mentre l'espectacle ocupava tota l'atenció, l'àgora deixava de ser el centre de la vida pública. I l'àgora era molt més que una plaça: era el lloc on els ciutadans debatien, discrepaven, qüestionaven i assumien la responsabilitat de construir el futur de la seva comunitat. Un espai viu, de vegades tens, sempre essencial.

Avui seguim tenint els nostres propis circs. No són gladiadors: són titulars fugaços, polèmiques instantànies, xarxes socials, escàndols que duren tot just unes hores abans de ser substituïts pels següents. El problema no és que existeixin; una societat lliure necessita oci, informació i entreteniment. El preocupant és que, mentre mirem el següent espectacle, renunciem a poc a poc a exercir la nostra ciutadania. Que acceptem la resignació com si fos realisme. Que normalitzem la mediocritat. Que deleguem tota la responsabilitat en altres. Que ens conformem amb solucions immediates i renunciem a projectes a llarg termini.

"Avui continuem tenint els nostres propis circs: titulars fugaços, polèmiques instantànies i escàndols que duren tot just unes hores abans de ser substituïts pels següents"

Una societat no perd el seu futur d'un dia per l'altre. El perd quan els seus ciutadans deixen de pensar com a ciutadans i accepten el paper d'espectadors. Potser fa segles que interpretem malament Juvenal: el problema mai va ser el circ. El problema va ser que el poble va deixar d'exercir la seva ciutadania. Les democràcies no necessiten espectadors. Necessiten ciutadans. Qui sap quina nova reflexió em regalarà el pròxim viatge. Potser en un altre aeroport. Potser davant d'una altra pantalla. O potser, simplement, en qualsevol lloc que m'obligui a aturar-me i pensar.