Píndola filosòfica: Ajustar-se a les circumstàncies

Tot anirà bé, li vaig dir. Sabia que mentia i ella també. El món cada dia va a pitjor, i de la circumstància en la qual es trobava no n’ha tornat, de moment, ningú. La conversa em va fer pensar en totes les coses que no podem controlar malgrat ens afectin de mala manera. Tota la frustració i la impotència que, com a humans, no podem evitar sentir davant de la injustícia. I aquell constant recordatori que les nostres emocions, malgrat nobles, no serviran per a res. No solucionaran res mentre els injustos es mantenen al poder i massacrar a poblacions senceres continua essent una estratègia acceptable de defensa per part de la comunitat internacional. 

Parlem molt de navegar la incertesa, però molt poc de gestionar la frustració. D’entendre que ens equivocarem una vegada, i una altra, i una altra. Que això ens fa humans. Que no hi ha cap manera d’assolir cap mena de perfecció moral en un món completament caòtic, desorganitzat i contradictori. Ara bé, la frustració s’ha de navegar amb un rem de consciència i un altre d’esperança, amb una forta convicció del que és correcte i una lectura cínica del que es pot assolir amb perspectives realistes. Per molts anys aquesta reflexió em va semblar pobra, insulsa, insuficient. Però en moments de crisi com els presents, quan la humanitat demostra, una vegada i una altra, que el límit està molt més enllà del que consideràvem possible, suposo que tot pensament procura ajustar-se a les circumstàncies.