Píndola filosòfica: Ser feliç, l’al·lucinació d’uns pocs

En aquests últims mesos, hom ha hagut de decidir entre romandre feliç o estar informat de les notícies del món. Entre saber quins són tots els desastres, conflictes i avenços narratius de les grans potències geopolítiques, o mantenir un bri d’esperança en la humanitat. El que ve de dins i fora de casa és desolador, i no és estrany que, davant d’aquest escenari, les generacions més joves ho visquin de manera més pessimista.

En qüestió de pocs anys, tenir un sostre i una feina ha passat de ser una expectativa realista a un luxe que molts joves ni tan sols poden imaginar. Arreu del món, massacres i pors, guerres i plors omplen les portades dels diaris dia rere dia, sense massa èxit resolutiu. Ens sentim fatal pel que passa arreu del món, però la impotència i la frustració ens arrosseguen a marxes forçades. Algunes protesten; altres s’han resignat completament a entendre que viuen en un món que sempre romandrà injust. Davant d’aquesta conjuntura, sembla que ser feliç (o, com a mínim, aspirar a la felicitat), és una al·lucinació d’uns pocs entusiastes que persisteixen en donar-se de cap a la paret un cop més. La semblança amb temps passats també espanta alguns sectors, i és normal que molts ens preguntem: com hem arribat fins aquí?