Estem vivint una regressió que va molt més enllà de l’econòmica. Fa temps que el món no es trobava immers en una foscor tan espessa com l’actual. Sembla que, al llarg dels últims mesos, el cel s’hagi anat ennuvolant lentament, com si una capa de tristesa i desesperança s’hi hagués anat dipositant, i ara, quan alcem la mirada, gairebé no hi queda cap escletxa de blau.
Aquesta setmana hem tornat a veure imatges colpidores vingudes de Gaza: centenars de persones fent cua per rebre ajuda alimentària de mans d’aquells mateixos que les estan condemnant. Els nostres avis ja ho van veure, això, a Argelers. És esfereïdor com el terror pot arrelar tan profundament al cor, i alhora ser tan fàcil d’esborrar de la memòria col·lectiva.

En l'àmbit cinematogràfic, aquesta setmana s’ha emès l’últim capítol de The Handmaid’s Tale, la sèrie inspirada en les obres de Margaret Atwood i retransmesa per HBO Max. La June, que ha resistit durant sis llargues i lentes temporades al règim de Gilead mentre buscava la filla que li van arrabassar, continuarà lluitant. Lluny de cloure amb el final feliç que molts esperaven, la sèrie ens deixa amb la imatge d’una dona que, malgrat haver patit un cúmul de desgràcies, segueix buscant incansablement la seva filla i combatent un règim autoritari que viola, massacra i maltracta milers de dones com ella. Potser és només una coincidència, però hi ha un missatge poderós en aquest final obert, especialment sabent que no hi haurà continuació: la vida no s’acaba amb els finals feliços, i no podem abaixar la guàrdia.