Portes al camp

Quan un problema complex exigeix solucions simples, sempre perdem els mateixos. Especialment, quan hi ha menors implicats, el que acaba passant és que no se’ls escolta.

El pla del govern espanyol per prohibir l’accés a xarxes socials als menors de setze anys mitjançant una verificació d’edat obligatòria a través d’un “certificat digital” com a prova d’identitat àgil i segura n'és un exemple. La raó oficial és per protegir els nens de continguts nocius, d’algoritmes addictius i d’un “monstre digital” que ens engoleix. Però hi ha tres problemes clau que gairebé ningú vol mirar de cara: la viabilitat tècnica, la privadesa de dades i l’efectivitat real de la mesura.

"Hi ha tres problemes clau que gairebé ningú vol mirar de cara: la viabilitat tècnica, la privadesa de dades i l’efectivitat real de la mesura"

Per posar-nos en antecedents, Austràlia va ser un dels primers país del món a legislar perquè els menors de setze anys no poguessin tenir comptes a plataformes com TikTok, Instagram, Snapchat, Facebook o YouTube, a força d’“impedir-ho ràpidament i amb verificació d’edat”. No va prohibir totes les xarxes, però sí que hi va posar l’ull mediàtic i polític.

Però, com passa amb qualsevol regla aplicada a la infraestructura més gran del món, la pràctica va divergir ràpidament de la teoria. Els menors van migrar a altres xarxes no regulades (i pitjors que les mencionades), i van crear-se comptes falsos amb antelació per evitar la prohibició.

Actualment, les plataformes han d’implementar sistemes per determinar l’edat d’un usuari, que poden incloure dades personals, senyals comportamentals, identificadors de dispositiu, adreces IP o fins i tot verificacions biomètriques. Però se sap que fins i tot sense això, només per les cerques i els seguidors, es pot arribar a saber l’edat d’una persona. Però les xarxes tampoc s’hi molesten… com més serem més riurem, i més negoci aconseguirem.

Si vols saber-ne més

 

   

Gina Tost-El porno de Grok

De fet, en xarxes com TikTok, Instagram o YouTube, els usuaris encara poden veure contingut públic sense estar registrats i, per tant, la prohibició només els treu algunes interaccions i llistes, però no tota la vida en línia d’aquestes xarxes.

I sobretot: els nois i noies, nens i nenes, quan se’ls posa una cosa entra cella i cella, troben formes de saltar-se les restriccions amb VPN, comptes d’amics o familiars adults o movent-se a serveis no contemplats per la llista de plataformes restrictives (i que potser són més perilloses que les prohibides). Això no només burla la llei, sinó que els situa en espais fora de supervisió i control, potencialment més perillosos i menys analitzats per reguladors o pares. Doble combo.

Al final tenim una cursa de gats i ratolins, i a Tom i Jerry sempre guanya el ratolí.

"Els nois i noies troben formes de saltar-se les restriccions amb VPN, comptes d’amics o familiars adults o movent-se a serveis no contemplats per la llista de plataformes restrictives"

A l’altra banda del món hi tenim la Xina, que no només ha experimentat amb restriccions d’edat, sinó que ha implementat sistemes massius de verificació d’identitat a internet que són un punt de referència mundial. Allà l’objectiu no busca la protecció infantil, sinó el control social, però la mesura és similar. Al país ja exigeix des de fa anys la “real-name authentication” (autenticació amb nom real i identificador nacional) per serveis en línia, inclosos els videojocs.

En què es tradueix en realitat? En el fet que els menors han d’utilitzar el seu DNI per registrar-se i jugar, i que el sistema registra l’activitat. A més, hi ha “sistemes antiaddicció” que limiten el temps d’accés diari o de cap de setmana, però a la pràctica els nens i nenes xinesos són iguals que els australians: uns ratolins espavilats que acaben compartint comptes o identificadors d’adults. 

Tot plegat forma part d’un marc més ampli on l’anonimat és mínim i la censura estatal és habitual.

El tema de la Xina que em preocupa personalment. Perquè quan un país obliga a la cultura de verificació d’identitat en totes les interaccions en línia, la defensa dels menors es converteix ràpidament en una excusa per erradicar l’anonimat digital. I això afecta tothom, no només els nens i les nenes.

"Quan un país obliga a la cultura de verificació d’identitat en totes les interaccions en línia, la defensa dels menors es converteix ràpidament en una excusa per erradicar l’anonimat digital"

Com deia la Marta Peirano, tenir una base de dades biomètriques de tots els teus ciutadans, i també dels menors d’edat, és més perillós a escala de ciberdelinqüents que el fet que ho tinguin una mica més difícil per accedir a Facebook.

El gran error de fons: pensar que la tecnologia soluciona els problemes socials. I ja ho diu Unicef: les restriccions per edat no salven de res als menors. I Unicef en sap un ou de cuidar criatures des de fa anys.

Aquí rau l’error conceptual: tant a Espanya com a Austràlia (i de manera més extrema a la Xina), s’està centrant la solució en una tecnologia de comprovació d’identitat, com si això garantís seguretat o comportament responsable. La veritat és que tècnicament és molt fàcil d’esquivar: VPN, comptes als EUA, comptes d’amics adults… sempre ho hem vist: els joves són precisament el segment més expert a trobar forats operatius a la tecnologia. Ja passava als anys 90 a la meva escola, quan hi havia el Windows 95 o 98.

Les eines de verificació d’edat solen requerir dades delicades (ID, biometria), que són el tipus de dades que més risc presenten en cas de fuga o ús indegut, i en aquests casos, els efectes secundaris d’implementar-les poden ser pitjors que la malaltia.

Evidentment, em preocupen les addiccions i la salut mental de totes les persones (no només els infants i joves), però el percentatge és molt petit en comparació amb la vulnerabilitat d’un sistema d’aquest tipus on ens afecta a tots. I, a sobre, no és efectiu ni en un 1%.

La privadesa de tots queda compromesa. Lligar identitat i comportament en línia crea una base per a la vigilància. Tindrem un efecte no desitjat si l’objectiu és només protegir nens, ratolins, quan som tots i totes les persones vulnerables.

I com ho farem? La tecnologia ha de ser una palanca, no un poli digital. I això vol dir invertir en educació digital, eines de control parental i, sobretot, en responsabilitat cívica i comunitària. Acompanyem-nos i triem com volem que siguin les xarxes socials del present. No pels nens i nenes, sinó per a adults també. Si són nocives pels joves també ho són per mi i per tu.

"Acompanyem-nos i triem com volem que siguin les xarxes socials del present. No pels nens i nenes, sinó per a adults també"

La veritable protecció dels menors no requereix un àlies segur, un certificat digital o un registre biomètric. Implica comprendre per què estan en aquestes plataformes, què cerquen, què els atrau dels algoritmes i, sobretot, com podem oferir alternatives, educació i entorns saludables. Fem un pacte d’indústria que ens porti a eliminar patrons foscos.

Posar portes al camp no només és inútil, sinó que pot empènyer la joventut a zones digitals més fosques, i als adults a fer un altre clic en una web després de tancar les galetes, el butlletí, les opcions de privadesa i, ara, el certificat digital.