Primera presidenta per a un club d'opinió creat per quatre joves inquiets

Dilluns 30 de juny, Barcelona va viure dos esdeveniments de primer nivell, un darrere l'altre, dignes de ser destacats, i tots dos relacionats amb el Cercle d’Economia. El primer, la proclamació, per absència de candidat alternatiu, de Teresa Garcia-Milà com a presidenta de l’entitat. El segon, l’estrena del documental El Cercle, al costat bo de la història, que va tenir lloc tot seguit a l'auditori de La Pedrera, just davant de la seu del Cercle.

La joiosa novetat de la proclamació és que es tracta de la primera dona que accedeix al càrrec, tot i que no és la primera que ho intenta. Rosa Cañadas, presidenta de TREA Capital i de la Fundació Tanja de col·laboració hispano-marroquina, i esposa de l’expresident del Cercle, Carles Tusquets, va enfrontar-se sense èxit, en l’anterior convocatòria de juliol de 2022, al president sortint, Jaume Guardiola.

La proclamació de Teresa Garcia-Milà, fins ara vicepresidenta de la junta presidida per Guardiola, retorna, doncs, el Cercle a la pràctica del consens, que és l’eina principal de treball, tant de la nova presidenta com de l'entitat, des de la seva fundació l'any 1958.

La proclamació de Teresa Garcia-Milà, fins ara vicepresidenta de la junta presidida per Guardiola, retorna, doncs, el Cercle a la pràctica del consens

Una fundació deguda a l’esperit crític de quatre joves membres de la burgesia catalana més il·lustrada del seu temps: Carles Ferrer Salat, Joan Mas Cantí, Carles Güellde Sentmenat i Artur Suqué. Però sobretot dels dos primers, que un bon dia, indignats perquè la Guàrdia Civil havia demanat un salconduit que no duia a sobre en Joan Mas Cantí, fent-lo arribar tard a la seva cita amb en Carles Ferrer Salat, van decidir que “calia fer alguna cosa”.

La trobada d’estiu havia estat prevista al passatge Maristany de Camprodon, un indret inspirat en el paisatgisme anglès, i més concretament en el castell de Balmoral, a tocar d’una frontera profundíssima que separava Europa del règim franquista. “Farem un club d'opinió”, va saltar Mas Cantí, actual soci més antic del Cercle.

La resta de la història és ben sabuda. Mas Cantí, procedent d’una família de fabricants del tèxtil; Carles Ferrer Salat, de la indústria farmacèutica; Carles Güell, l’organitzador que millor connectava amb les famílies més antigues de la burgesia catalana, i Artur Suqué, ben relacionat amb la jerarquia franquista gràcies al seu matrimoni amb la filla de l’alcalde de Barcelona, Miguel Mateu, eren les quatre potes d’un projecte imbatible.

Tots quatre amics, acompanyats d’altres veïns del passatge Maristany i de l’Institut Químic de Sarrià, on estudiava Ferrer Salat, van fundar el Club Comodín, que fins a l'any 1958 no va poder mostrar-se amb el seu autèntic rostre de club d’opinió europeista. En aquell context d’autarquia, de “si ellos tienen UNO (per la ONU), nosotros tenemos dos” i de “que inventen ellos”, suposava una autèntica revolució, únicament tolerada gràcies a la posició socialment rellevant i les relacions internacionals de les seves famílies.

Tots quatre amics, acompanyats d’altres veïns del passatge Maristany i de l’Institut Químic de Sarrià, on estudiava Ferrer Salat, van fundar el Club Comodín

El magnífic vídeo projectat a l’auditori de la Pedrera parla una mica d’això, i bastant més del mestratge d’en Jaume Vicens Vives sobre aquella colla d’alumnes inquiets, de la seva connexió amb Jordi Pujol i el seu projecte polític “malgrat que no era ben bé idèntic”, de les primeres Jornades “Costa Brava” del Cercle a Lloret de Mar, a les quals van seguir les Jornades de Sitges a l'hotel Melià i, finalment, les de l’hotel Wela a Barcelona.

Però nosaltres, que hem estat a tots aquests escenaris i fins i tot a l'escenari associat del Casino de Lloret, ens ha semblat just remarcar la tasca d’aquells quatre pioners que, mentre la majoria dels seus companys només pensaven a jugar a tenis al Polo, a muntar a cavall a Puigcerdà o a prendre còctels de moda al Sandor, van pensar que calia fer alguna cosa més.