Sala i Martin, el Rei Mides i la intel·ligència artificial
06
de Juny
de
2025
Act.
06
de Juny
de
2025
Més enllà de les activitats cada cop més intenses i interessants que ofereix Barcelona al ciutadà culturalment inquiet, i de l’enorme quantitat d'informació rebuda a través de les xarxes, hi ha una altra font de coneixement que cal no marginar: la lectura de llibres de ficció o d’assaig escrits per gent que, teòricament, la toca més que nosaltres. Que n’hi ha una pila.
Hi ha qui diu que de fet, tots els llibres són de ficció, començant justament pels d’assaig, però ara no ens ficarem en aquest jardí, que prou feina tenim en centrar-nos en el panot d’avui i analitzar-lo sense prejudicis.
Es tracta de la faula del rei Mides, observada des de l'òptica particular d’en Xavier Sala i Martín al seu darrer llibre Entre el paradís i l’apocalipsi.
Com recordareu, la història va d’un rei grec, Mides, que va rescatar un dels sàtirs de Dionís, déu del vi i de les festes, i que com a pagament va demanar al déu el do de convertir en or tot allò que toqués. I, efectivament, tot el que va tocar es va convertir en or, començant pel menjar que no es va poder cruspir, els fills que se li van abraçar veient-lo fotut com estava i el cavall que va intentar muntar per anar a demanar explicacions al déu en qüestió, que segurament en aquells moments estava fent altres coses, com ara libacions o maridatges vinícoles que és molt més divertit que no pas atendre reclamacions d’un idiota com en Mides.
Si vols saber-ne més
Sala i Martin fa servir la faula com a exemple del tipus de diàleg que ha de mantenir una persona humana amb la intel·ligència artificial. Diu Sala i Martín que el problema del rei Mides és que no va expressar bé el que volia. Perquè el que volia era que totes les coses inanimades que toqués es convertissin en or, però no pas els aliments, les persones humanes, els animals i en general tot allò que remena la cua.
Mides hauria hagut de dir-li a Dionisos “vull que tot allò que jo vulgui que es converteixi en or, s'hi converteixi només tocant-lo”, en comptes de dir-li “vull que tot allò que toqui es converteixi en or”. A partir d’aquesta errada, venen les interpretacions. La interpretació majoritària parla de l'avarícia del rei Mides, un senyor que ja era prou ric sense necessitat d'anar potinejant les cosetes que anava veient.
Sala i Martín, en canvi, pensa que Dionís estava distret o potser una mica begut en el moment de fer-li el favor al rei Mides, i no es va adonar de la malifeta que li estava fent.
“En qualsevol cas, el punt clau de la història no és que el rei Mides fos un avariciós, sinó que el déu Dionís no estava en plenes condicions intel·lectuals” (per interpretar correctament la petició del rei), conclou Sala i Martín.
No cal dir que en aquesta analogia Dionís seria la IA i Mides l’usuari poc expert que la vol fer servir. I més concretament, vol dir que coses com aquesta de morir-se de fam envoltat de peces d’or és el que pot passar amb la IA si no li fem les preguntes o les peticions correctament formulades.
Però, i si l'explicació de tot plegat fos una mica més sofisticada? I si Dionís-IA va “pensar” que calia castigar l’ambició desmesurada de Mides sense contrariar en absolut el seu compromís amb ell?
"Morir-se de fam envoltat de peces d’or és el que pot passar amb la IA si no li fem les preguntes o les peticions correctament formulades"
I si la maledicció fos el resultat d’una petita venjança o d’una broma macabra del catxondo d’en Dionís, desitjós de posar Mides a lloc, amb la tranquil·litat de saber que ell havia complert la seva paraula?
Com és evident, aquí Mides podria ser qualsevol de nosaltres en un d’aquells moments de ximpleria que de vegades ataquen indiscriminadament les persones humanes. Una cosa que ens pot passar tant amb la IA com ens ha passat sempre amb la Intel·ligència natural, oi?
Doncs apa, fem peticions raonables als nostres interlocutors siguin màquines o persones, formulem-les amb la precisió més gran possible i segur que tots hi sortirem guanyant.