La resurrecció de Grècia

01 de Juliol de 2026

La nit del 6 de juliol de 2015, un 61% dels votants grecs van rebutjar en referèndum les condicions plantejades pels creditors europeus per a obtenir un tercer rescat de la Unió Europea (UE). Aquella nit, molts vam témer una sortida precipitada de Grècia de l’euro, però el govern d’esquerra radical del primer ministre Alexis Tsipras va acabar acceptant, pocs dies després, el rescat esmentat.

L’endemà mateix del referèndum, el ministre de Finances, Yanis Varoufakis, va dimitir. Ell era partidari d’una segona reestructuració del deute públic grec, com la que ja es va fer l’any 2012, que va ser la primera quitança del deute grec. Per primera vegada des de 1945, un país de la UE i de l’euro impagava el seu deute, essent el haircut del 55% del valor nominal del deute.

De llavors ençà, el Banc Central Europeu (BCE) no s’ha cansat de recordar que “el deute públic dels països de l’euro ja no pot ser considerat un actiu financer sense risc, atès el precedent creat l’any 2012 per Grècia”. Això ho repetia Danièle Nouy, llavors presidenta del Consell de Supervisió Financera del BCE, cada vegada que compareixia a la Comissió d’Economia del Parlament Europeu.

Durant aquella llarga nit de juliol de 2015, Tsipras, però, va abandonar la línia dura de confrontació amb els creditors de la UE que havia mantingut: patia per la fallida de l’Estat, per un col·lapse bancari (ja hi havia un estricte control de capitals al país) i per una sortida caòtica de Grècia de l’euro. Tsipras va acceptar l’acord amb la UE saltant-se la voluntat popular, en un gir tan espectacular que a Grècia es va popularitzar la paraula kolotoumba (tombarella).

Tsipras no va poder compatibilitzar el “no” al tercer rescat amb el que deien totes les enquestes: un 75% dels grecs en cap cas no volien abandonar l’euro, per por a un empobriment sobtat encara més gran del que ja patien, atès que un nou dracma grec es depreciaria ràpidament i fortament en els mercats de divises. Aquest canvi de parer després del referèndum, pragmàtic i possibilista, decidit al caire de l’abisme, va costar a Tsipras la seva carrera política. Cal, però, tenir present que a Alemanya fins i tot els comunistes de Die Linke demanaven l’expulsió de Grècia de l’euro si el país continuava incomplint-ne les normes.

"Tsipras va acceptar el tercer rescat en veure que la seva línia dura mantinguda davant la UE podia comportar una sortida de l’euro"

Tsipras va acceptar el tercer rescat en veure que la seva línia dura mantinguda davant la UE podia comportar una sortida de l’euro, de conseqüències molt més greus que les què imposava el tercer rescat. “Llavors, potser els turcs ens compraran el país en quatre dies”: el 2010, 1 dòlar valia només 1,5 lires, i la lira estava fortament apreciada... Així doncs, es temia la intensa depreciació d’un nou dracma grec.

L’octubre de 2009, s’havia produït la victòria electoral del socialista PASOK de George Papandreou. El gener de 2010, va ser ell mateix qui va anunciar que el dèficit públic grec era molt més gran del que s’havia informat a la UE. Això va desencadenar una ràpida pèrdua de confiança en els mercats financers, en els quals ja s’anava escampant la crisi financera originada per les subprime dels EUA el 2008. La crisi del deute sobirà a Europa es va acarnissar especialment als països mediterranis, i el 2010 Grècia va haver de demanar el primer rescat internacional: 110.000 milions d’euros del Fons Monetari Internacional (FMI), que es va fer acompanyar pel BCE i per la Comissió Europea (la famosa Troika).

Aquest rescat estava condicionat a quadrar els pressupostos públics futurs i a d’altres mesures, com ara completar la informatització de l’agència tributària grega: el frau fiscal hi era colossal. Per tal de quadrar el pressupost, la Grècia socialista va triar, com l’Espanya de Rajoy el 2012 —amb majoria absoluta al Congrés—, retallar la despesa social i les pensions abans que la despesa militar... Però això ja són figues d’un altre paner.

"En els darrers quinze anys, però, l’economia grega ha crescut amb força (tot i els entrebancs de la covid i de la guerra d’Ucraïna), i el país ha recuperat la confiança dels inversors"

En els darrers quinze anys, però, l’economia grega ha crescut amb força (tot i els entrebancs de la covid i de la guerra d’Ucraïna), i el país ha recuperat la confiança dels inversors internacionals, gràcies a la recent obtenció de superàvits públics primaris i a la ràpida reducció de la ràtio deute públic / PIB.

Les agències de ràting han anat millorant la qualificació del país i, des del novembre passat, Grècia finança el seu deute públic a llarg termini a uns tipus d’interès més baixos que França. Fa deu anys era impossible d’imaginar que els mercats financers consideressin el deute grec tant o més segur que el d’alguns estats grans i fundadors de l'eurozona.

El PIB grec ha recuperat el terreny perdut i la taxa d’atur del país s’ha reduït del 27% de 2012 al 9% d’avui. El deute públic sobre el PIB es va disparar al 180% l’any 2014 i al 210% l’any 2020... però avui baixa ràpidament i ja és del 145% del PIB.

D’altra banda, Grècia està duent a terme també una ràpida i espectacular transició cap a les energies renovables, centrada en les energies eòlica i fotovoltaica, fins al punt que alguns rànquings ja situen Grècia en el segon lloc europeu en generació renovable, només darrere de Dinamarca.

Avui recordo més que mai el discurs de Mario Draghi al Parlament Europeu, el gener de 2019, per tal de commemorar els vint anys del llançament de l’euro: “Estònia és avui un país més fort que Turquia i Argentina. L’euro proporciona estabilitat i confiança, és una moneda associada a una inflació baixa, a uns tipus d’interès previsibles i a un valor prou estable en els mercats de divises. L’euro és sinònim de política monetària creïble i independent”.

Els països de l’euro no han patit hiperinflacions per culpa de pandèmies o crisis financeres globals, com és el cas de Turquia i Argentina, que s’han vist obligats a pujar els tipus d’interès del 50% al 75% per tal de combatre tres dígits d’inflació. Els països de l’euro poden dedicar els seus esforços a millorar la seva competitivitat i la seva renda i riquesa: el BCE proporciona estabilitat monetària i predictibilitat financera, dada clau per a les inversions de famílies i empreses, en un món avui tan incert i canviant. No hi ha res que trenqui més de pressa i amb més intensitat una societat que una llarga hiperinflació.

"Avui, Grècia, que era l’últim país de la classe l’any 2010, pot donar lliçons i marcar el camí a països com França"

Avui, la lira de Turquia s’estimba en els mercats de divises (1 dòlar val 47 lires) i les agències estimen que continuarà depreciant-se, tot i que el banc central de Turquia està venent les seves reserves d’or: les canvia per dòlars, que ven tot seguit en els mercats de divises per mirar d’aturar la pèrdua de valor de la lira turca, que va empobrint els seus habitants. Avui, són individus i empreses de Grècia, amb un euro estable i fort, els que estan en condicions de comprar actius físics i financers a Turquia... Qui ho hauria dit fa només deu anys!

Avui, Grècia està ressuscitant gràcies a l’euro, a la seva integració europea, al BCE i a principis com l’estabilitat pressupostària que Alemanya va adoptar per superar la seva tràgica hiperinflació de fa 100 anys —i el nazisme posterior que se’n va derivar—.

Avui, Grècia, que era l’últim país de la classe l’any 2010, pot donar lliçons i marcar el camí a països com França. Avui, Ucraïna (una de les principals potències militars del món), Hongria, Armènia, Geòrgia, els països balcànics, Islàndia i altres volen ser a la UE i a l’euro. I, avui, els britànics tot això s’ho miren atònits des de la seva dècada perduda després del Brexit. Llarga vida a la moneda única europea, que ben gestionada escampa estabilitat i prosperitat.