La segona adolescència?

Ser adulta significa, per sobre de tot, fer el que has de fer. No tant per obligació com per responsabilitat. Quan ets un nadó, no has de fer res: no s’espera res de tu. Més endavant, com una criatura, en canvi, ja s’esperen algunes coses: aprendre, portar-te bé, no convertir la vida de la teva família en una agonia de rebequeries constants. I quan comences a créixer, apareixen les primeres decisions importants: qui vols ser, com vols orientar la teva vida, a què et vols dedicar, quines són les teves prioritats. L’adolescència seria molt més divertida si no haguéssim de decidir res. Però aleshores, seria una etapa vital de debò?

"L’adolescència seria molt més divertida si no haguéssim de decidir res. Però aleshores, seria una etapa vital de debò?"

Més endavant et fas jove. Comences a estudiar (o no), a treballar, a formar-te, a viatjar sola o amb amics, a descobrir tot allò que el món et posa al davant. És una etapa expansiva, en què sembla que ens mengem el món i que tot està per fer i que tot és possible. Pot ser una època veritablement bonica si tens clar cap on vols anar. Però per a moltes persones també és aclaparadora: no saber què escollir, cap a on adreçar-se, començar a entendre que cada decisió tanca portes, algunes que ja volíem que es tanquessin i d’altres que ens agradaria mantenir obertes una mica més.

A la famosa crisi dels trenta, això canvia de nou. De sobte tornes, d’una altra manera, al punt de partida: ara que ja has vist coses, ara que ja saps una mica millor com és el món i com ets tu, toca tornar a escollir. Amb quines peces vols construir la teva vida? Quines són les teves prioritats? La parella, la ubicació geogràfica, la feina, si llogar o comprar, si adoptar un gos o no, si formar una família, si treballar més o menys? I amb tot això has d’organitzar i jerarquitzar aquestes prioritats, perquè després d’alguns anys de teràpia ja has entès que tot-tot, absolutament tot, no ho pots tenir. Vols ser una persona centrada en la seva carrera o en la seva vida familiar? Vols una feina apassionant encara que t’esgoti, o prefereixes preservar el temps, la salut, els petits moments, els amics i la parella? Vols viure en un mateix lloc estable tota la teva vida, o tenir una vida apassionant però estressant entre continents? A qui et vols trobar, quan obris la porta de casa?

Si vols saber-ne més

 

   

Ariadna Romans-Sempre hi ha hagut una dona abans que tu

És clar que durant la crisi dels trenta no trobaràs totes aquestes respostes, perquè la vida adulta és molt més llarga i molt més canviant del que et sembla en moments de crisi existencial. Tanmateix, les preguntes apareixen i no marxaran. Les decisions ara semblen molt més fortes que abans, i la prudència començarà a ser un dels elements que en formaran més part, així com el valor de la seguretat o l’estabilitat. No puc parlar de com serà amb l’aparició, si és que passa, de criatures, perquè això a mi encara em queda una mica lluny malgrat que el meu voltant comencen a inflar-se panxes i temes com el cost de les llars d’infants ja no són tan inusuals.

Clarament, no cal decidir-ho tot a l’inici de la trentena. Tampoc no són decisions que no puguis canviar mai més a la vida. Però les decisions cada cop pesen més, i cada cop ens fa més mandra allò que abans descobríem amb tota la il·lusió del món. També és una època una mica merda perquè el cos comença a mostrar els primers signes d’envelliment i, és clar, per a algú que havia fonamentat la seva identitat en el fet de ser jove, això costa d’empassar. Però ho farem, i tot anirà bé. Perquè potser la crisi dels trenta no és res més que una segona adolescència, però amb deu anys d’experiència.