Sempre hi ha hagut una dona abans que tu

Des de fa uns mesos soc assídua a una petita localitat del sud dels Països Baixos. Un poble prou petit per no sentir res si surts a caminar al vespre, però amb prou varietat de supermercats, parcs, infraestructures públiques i botigues per pensar que no està al cul del món. Té una biblioteca i també un centre cívic, dues escoles i diferents granges de iogurts ecològics i ous de tanta proximitat que pots saludar a les gallines que pasturen al voltant. És un espai molt amable, on la gent encara se saluda, tothom parla holandès amb un accent particular i s’hi respira tranquil·litat. Sembla talment la representació del beatus ille dels renaixentistes.

Des que vinc, sempre fem la broma que dec ser la primera catalana a trepitjar aquells indrets. Però fa uns mesos ja em van avisar que hi havia una altra catalana… i que justament es trobava al meu mateix carrer. Fa poc que ens hem conegut i la veritat és que és una delícia de persona. Em va explicar com va arribar, fa més de 30 anys, i els reptes que va tenir per integrar-se en un país nou, a vegades sentir-se l’estranya i a vegades essent el centre de les atencions. Amb molta distància, perquè els nostres casos són ben diferents, em va fer sentir molt acompanyada, com si no estigués sola, i vam compartir una estona de somriures, aventures i cava.

Si vols saber-ne més

 

   

Ariadna Romans-La llista dels desitjos pel 2026

Fa uns dies que penso en aquesta trobada i m’ha fet reflexionar en una cosa que sovint, com a dona, no tinc prou present: la majoria de les vegades, hi ha hagut una altra dona fent el que estàs fent abans que tu. Quan nosaltres pensem que som les primeres dones de la família a fer una cosa, les primeres persones a fer una cosa, sempre, la majoria de cops, n’hi ha hagut una altra que ha fet una cosa similar. Potser no el mateix camí, però potser també ha marxat a fora, també ha fet allò que no s’esperava d’ella en el seu context, ha desafiat una veu d’autoritat o ha viscut la seva vida d’una manera poc ortodoxa a les prioritats establertes per l’època.

El problema és que costa, conèixer aquesta realitat. Costa molt fer la feina d’arxiu en viu per conèixer les persones que, algunes dècades abans, han fet el mateix que tu, i ja no en parlem de les que ho van fer molt abans de la teva arribada al món. A una gran escala, també és complicat veure documentades les dones que han assolit fites que nosaltres encara ni tan sols en som coneixedores. Tenim prou ben documentat qui va ser la primera esportista a provar cert esport, la primera cuinera a participar en un concurs televisat, la primera política regional o nacional, la primera directiva d’una empresa… però qui va ser la primera dona que va portar la contrària a un home? Qui va ser la primera dona a migrar per amor? Qui va ser la primera dona a revelar una orientació sexual diferent de la imposada? Qui va ser la primera dona que, en contra dels consells dels seus éssers estimats, va decidir emprendre una idea, un viatge, una carrera professional, o no tenir criatures, no casar-se, no ser una dona com s’esperava que fos?

"Quan nosaltres pensem que som les primeres dones de la família a fer una cosa, les primeres persones a fer una cosa, sempre, la majoria de cops, n’hi ha hagut una altra que ha fet una cosa similar"

Potser aquests silencis no els coneixerem mai, però a elles devem moltes coses. Gràcies a “la primera dona que” va ser o fer alguna cosa abans que tu, jo avui ho tinc molt més fàcil, però també avui tinc una companya, una persona que ha passat per les mateixes coses que passo jo (o similars) i em pot acompanyar en aquesta trajectòria. És tan important, sentir que hi ha algú que t’entén, que et comprèn, que sap per què passes quan ni tan sols t’ho pots explicar.

Per aquesta raó, crec que és important que, encara que a mi em faci molta mandra aquest relat de “la primera dona que”, és fonamental per no només tenir una bona documentació de tot el que ens ha precedit, sinó per tenir un espai de confiança i de calma en cas de neguit, de referència en cas de pèrdua, de tendresa quan necessitem, d’una manera inexplicable, sentir-nos a casa.