Romandre amb el problema

31 de Desembre de 2025

A Amsterdam el temps és una bogeria. En una hora de rellotge pot ploure, fer sol, ennuvolar-se, diluviar i tornar a la calma. Les persones que vivim aquí sabem que no es pot esperar res, d’aquesta terra, quan es tracta de mirar enlaire. Això no només fa que necessitem molts articles de roba, sinó també et desenvolupa una espècie de resiliència al temps: no puc aturar la pluja, però puc posar-me una gorra, comprar-me un bon impermeable, i estrènyer els ulls perquè m’entrin menys aigua als ulls.

Una autora que m’agrada molt com pensa, però una mica menys com escriu és Dona Haraway. L’any 2016 va publicar un llibre que es titula Staying with the Trouble (romandre amb el problema), on basada en ecofeminismes, decolonials i feminismes posthumanistes convida a pensar en els problemes climàtics no com un problema a resoldre de manera ràpida, eficient i simplificada, sinó a habitar-los, entendre’ls profundament i teixir formes de vida compartida que vagin en contra de reproduir destrucció i violència.

Per tant, Haraway rebutja que el progrés tecnològic sigui la solució messiànica de la catàstrofe climàtica. En aquest sentit, l’autora fuig de les solucions que proposen passar pel filtre de l’eficiència i la tecnificació i demana que més que centrar-nos en els reptes a solucionar a curt termini que construïm formes de convivència sostenibles al llarg termini. Això, per Haraway, és en el que consisteix “fer món” (wording, en anglès).

Romandre en els problemes és una cosa que fem poc. Davant els reptes, el que solem fer és o solucionar-los a correcuita per evitar que es facin més grossos, o bé defugir-los i fingir que no existeixen fins que deixen de sonar dins del nostre cap. Tanmateix, l’autora proposa una cosa completament diferent: romandre amb ells. Quedar-nos-hi i viure-hi una estona. Restar amb el problema fins que passi.

"Davant els reptes, el que solem fer és o solucionar-los a correcuita per evitar que es facin més grossos, o bé defugir-los i fingir que no existeixen fins que deixen de sonar dins del nostre cap"

Proposo un exemple. Demà ens aixequem i veiem des de la finestra que plou. Plou moltíssim. Mentre ens rentem les dents i preparem per al dia, veiem com es comença a coure una tempesta. Una tempesta molt i molt forta que acaba fent volar totes les nostres bicicletes i deixant-nos sense la possibilitat de sortir de casa. A més, ha caigut l’electricitat, per la qual cosa no ens podrem connectar a Internet ni treballar des de casa. Sabem que si romanem a casa estarem segures, i que no durarà massa estona.

En un escenari així, el més raonable és deixar estar la planificació del dia, asseure’ns al sofà i llegir un llibre. O tocar la guitarra. O mirar per la finestra com el vent i la pluja es mouen de manera trepidant a través de la seguretat del vidre. No podem fer-hi res, i preocupar-nos no farà que el problema es resolgui. D'aquí a unes hores, quan la tempesta amaini, podrem sortir de casa i continuar amb la nostra vida. De moment, però, haurem de romandre amb el problema.

Un fet com aquest va passar el maig passat a Barcelona, i des d’aleshores tothom recorda el dia que ens vam quedar sense electricitat d’una manera amable, com un problema nacional que ens va espantar, però també com un repte que ens va fer entendre que no passava res per no haver treballat una tarda. Que, malgrat tot, no s’acabava el món. Potser és exactament això el que pretén Haraway amb la seva frase. O potser és una altra cosa.